Geografia olfactiva

Recordo sovint amb una mena d’enyorança les olors dels meus estius. Olors de mar i de vacances, però també de fruites sovint madurades en excés, de cremes solars exòtiques, de verdures bullides i de carn arrebossada, l’olor de les saques estibades davant la porta d’una indústria tapera, el flat de socarrim d’un petit tren de via estreta, i també la ferum d’un gran dipòsit de gas que s’interposava diàriament en el nostre camí cap al poble.

En tot allò que fa referència al territori i la memòria solem tenir una cultura de postal. I oblidem que els paisatges també fan olor, que més enllà dels colors i les formes, i de les imatges estereotipades d’El Escudo de Oro que duem clavades als ulls, hi ha tota aquesta informació odorífera, que queda reclosa en el fons més recòndit del nostre inconscient, i que sorgeix quan menys ens ho esperem, activada per alguna fragància volàtil que excita imatges insospitades.

L’olor de fusta cremada, que ens evoca hiverns ancestrals vora la llar de foc; la sentor de terra mullada o el rastre àcid del fang d’un riu embravit, que ens transporta a tardors llunyanes i aquells efluvis de xiclet de maduixa, de regalèssia i de tabac que ens recorda els milers de tardes de diumenge passades laxament sota la coberta inquietant d’un cinema parroquial. La nostra vida és tot això i el paisatge en conserva la flaire eternament.

Els psicòlegs afirmen que l’olfacte és el sentit més primitiu i, alhora, el més directament connectat amb els centres de la memòria i l’emoció al nostre cervell. Una olor pot transportar-nos a un instant precís de la infància amb més rapidesa i intensitat que cap imatge o so. Aquesta connexió ancestral explica per què, en ensumar accidentalment una colònia oblidada, podem reviure l’abraçada d’una àvia que ja no hi és, o per què l’olor d’unes peles de patata ens retorna a la cuina de la nostra mare encara que en siguem a milers de quilòmetres.

Aquesta capacitat evocadora té una explicació neurocientífica: el bulb olfactori forma part del sistema límbic, aquesta regió cerebral primitiva que processa les emocions i els records. Mentre que la informació visual i auditiva ha de travessar diverses estacions de processament abans d’arribar als centres de la memòria, l’olor hi accedeix de manera pràcticament immediata, sense filtres ni intermediaris. Per això les olors ens commouen d’una manera tan directa, tan visceral, tan poc mediatitzada per la raó.

Cada territori té la seva pròpia geografia olfactiva, un mapa invisible que tracem inconscientment a mesura que ens hi movem. Les ciutats tenen els seus ecosistemes odorífers: l’olor de pa que al matí s’escapa d’un forn, barrejada amb el fum dels vehicles i la humitat dels carrers acabats de regar; al migdia, les olors dels menjars que s’enlairen des de patis interiors i les terrasses; al vespre, el perfum dens de les flors que algunes espècies reserven per a la nit.

Recordo haver llegit que a l’edat mitjana anomenaven “palimpsest” aquells pergamins que s’escrivien, es raspaven i es tornaven a escriure, conservant sempre traces invisibles dels textos anteriors. Les olors dels paisatges que habitem funcionen de manera semblant: sobre l’aroma bàsica del territori –la salinitat de la costa, la resina dels boscos, el fum industrial de les ciutats– s’hi superposen les capes de les nostres vivències personals, creant un texturat olfactiu tan complex com la nostra pròpia biografia.

Tanmateix, vivim en un món cada cop més desodoritzat. La higiene moderna, els productes químics, la climatització dels espais tancats, tot contribueix a neutralitzar les olors, a homogeneïtzar-les, a fer-les desaparèixer. Entrem en supermercats que fan olor de netedat esterilitzada, en hotels que ens reben amb fragàncies corporatives dissenyades per no molestar ningú, en cotxes nous que ens prometen l’absència de qualsevol record.

Aquesta pèrdua d’olor és també una pèrdua de memòria i d’identitat. Quan uniformitzem les olors dels espais que habitem, quan eliminem els rastres olfactius que ens vinculen a un lloc concret, ens empobrim com a éssers humans. Per això em resisteixo a acceptar que les noves generacions creixin sense conèixer l’olor d’un estable, d’un mercat, d’una botiga de poble amb les seves olives, els seus bacallans i els seus sabons de rentar.

Afortunadament, hi ha moviments que reivindiquen la recuperació del paisatge olfactiu. Certs artistes contemporanis treballen amb instal·lacions odoríferes; alguns cuiners exploren les possibilitats de l’olfacte en l’experiència gastronòmica; fins i tot hi ha projectes de cartografia olfactiva que intenten documentar les olors característiques de diferents barris i ciutats abans que desapareguin per sempre.

Potser el més fascinant de l’olfacte sigui la seva relació amb el temps. Les olors tenen la capacitat d’abolir la distància cronològica, de fer coexistir passat i present en un mateix instant. Quan ensumem una olor que ens transporta a la infància, no estem simplement recordant aquell temps: l’estem revivint, el tornem a experimentar amb una immediatesa que cap altre sentit no ens pot proporcionar.

L’olfacte juga també un paper fonamental en les nostres relacions humanes. Abans que la vista, l’oïda o el tacte ens acostin a una altra persona, l’olfacte ja n’ha fet una primera lectura. Cada cos té la seva pròpia signatura olfactiva, determinada per la genètica, l’alimentació, les hormones, l’estat d’ànim, els mestres ho saben bé. I encara que la nostra cultura hagi demonitzat l’olor corporal i ens hagi imposat l’ús de desodorants i perfums per emmascarar-la, en els nivells més íntims de la consciència continuem llegint aquestes olors i deixant-nos seduir o rebutjar per elles.

Hi ha estudis que demostren que les persones tendim a sentir-nos atretes per aquelles olors corporals que indiquen un sistema immunitari complementari al nostre, un mecanisme inconscient per assegurar una descendència més forta i diversa. En aquest sentit, l’olfacte continua exercint la funció primordial que va tenir en els nostres avantpassats: la de guiar-nos en la tria de parella, la de reconèixer els membres del grup, la d’identificar possibles amenaces.

Quan tanco els ulls i intento imaginar el futur, el projecto també en les olors. Perquè al capdavall, la nostra vida és això: una successió d’olors que es dipositen en els plecs més amagats de la memòria, esperant el moment de tornar. I el paisatge, aquest territori que habitem i que ens habita, en conserva l’essència eternament, com un arxiu invisible on queda registrada no només la nostra història personal, sinó la de tota l’espècie. Probablement en l’estructura molecular d’una rosa hi podríem llegir tota la història de la humanitat.

iPhoto Quim Curbet