On l’Onyar aprèn a esquivar els avions

A vegades sembla com si la geografia gironina, en la seva més llunyana joventut, hagués patit una mena de varicel·la que hagués deixat rastres irreversibles en el seu paisatge. Bonys rocosos que trenquen la monotonia de la plana, cingleres calcàries que desafien la gravetat, relleus càrstics modelats pel pas invisible de l’aigua i cons volcànics adormits sota capes de vegetació. 

Són cicatrius geològiques que narren un passat convuls de foc i sacsejades terrestres. T’ho miris des d’on t’ho miris, des del cim de les Guilleries fins als penya-segats de la costa, el panorama sempre és variable, abrupte i sorprenent. El panorama que s’estén entre Aiguaviva del Gironès i Vilobí d’Onyar –a la comarca de la Selva– és un d’aquests espais de transició on hi ha una mica de tot, en tots els sentits; un mosaic bigarrat on la tradició conviu amb la urgència de la modernitat. 

Et trobes espais agrícoles de geometria variable, entapissats de verd i daurat que comparteixen frontera amb polígons industrials moderns amb indústries punteres de km 0, escorxadors gegantins i fàbriques d’embotits que impregnen l’aire d’aromes intensos. Al costat d’aquest formiguer, resisteix encara algun vell casalot dels Templers com a testimoni mut de la història, mentre un aeroport –hiperactiu en època estival– es desplega com una navalla lluent davant de Salitja.

Aiguaviva és un dels pobles que conformen el primer perímetre de Girona, una mena de frontera difusa entre el brogit urbà i el silenci del camp. Els avions, quan enfilen la maniobra d’aterratge cap a la pista de Vilobí, en realitat estan trepitjant –en un primer moment de panxa arran de terra– el seu terme municipal, omplint el cel d’ombres gegants i rugits metàl·lics. 

Fins a Vilobí s’estén una plana mandrosa per on es passeja ronsejant l’Onyar; un riu discret que fa una mica de volta, esquivant obstacles amb una elegància de gondoler, per no haver-se de trobar directament amb la ferida rodona del volcà de la Crosa a Sant Dalmai i, poc després, amb les tanques de seguretat de l’aeroport Girona-Costa Brava.

Estanyol, Sant Dalmai i Salitja són veïnats discrets, gairebé secrets, rodejats de petits turons arrebossats amb camps de blat, de colza seca i de gira-sols que giren al ritme de la llum solar. Són racons on el temps sembla bategar més a poc a poc i on només molt de tant en tant passen coses dignes de ser narrades en els titulars de la premsa diària. 

Com a molt, queda el record remot d’una erupció volcànica prehistòrica que va fixar el paisatge, algun accident de carretera contundent a les cruïlles secundàries o un crim fosc d’aquells que la bona gent prefereix oblidar. Són coses que passen, cicatrius humanes que es barregen amb les de la terra; al cap i a la fi, tots els pobles de pagès són feliços a la seva manera, oi?