El camí de les clarianes del Terri

El viatge d’avui comença a Medinyà, a prop del Ter, un poble a redós d’un gran casal i d’una parròquia que fou regida durant un temps per Modest Prats i Domingo, sacerdot i filòleg, devot de la paraula i de les paraules. Per Medinyà hi plana encara el seu record i el record també del fugaç pas de Hans Christian Andersen, que ha donat peu a organitzar una famosa fira del conte infantil. La ruta comença precisament sota un mural on diu: «Hi havia una vegada…».

La carretera GI-514, inicialment puja una mica per salvar el lleu pendent que culmina, a mà dreta, en el repenxó on hi ha l’esglesiola de Santa Fe de les Serres, però immediatament el camí s’enfonsa en el paisatge, cap a la vall del Terri, entre camps de blat i alzinars. Els pardals –com petits hipopòtams que intentessin aguantar l’equilibri en la branca d’un arbre– salten d’espiga en espiga i després reposen damunt dels rètols dels veïnats, que s’estenen a banda i banda.

A baix hi ha el pont medieval de Sant Andreu del Terri, tres arcs de mig punt vigilats de prop pel viaducte del Tren d’Alta Velocitat. Aquí ja han aparegut els arbres de ribera i el blat de moro. Però, immediatament després, ja apareix la silueta del castell de Ravós del Terri amb una església que conté un pantocràtor acompanyat pel sol i la lluna, els evangelistes i una cort d’àngels. Per la carretera, que enfila una recta, s’estenen camps de gira-sols que et miren encuriosits.

A mà dreta hi ha Santa Llogaia i més endavant el llarguerut campanar de l’església parroquial de Sant Esteve de Sords, amb un gran comunidor des d’on el rector demanava –a petició dels fidels– la protecció divina contra les tempestes i les pedregades. Al seu costat també hi ha un altre pont medieval, famós en la contrada, sota el qual passa l’aigua cansada que prové del desguàs de l’estany de Banyoles.

Més amunt hi ha els nuclis de Pujals dels Cavallers i Pujals dels Pagesos, separats per una vella línia invisible i per una petita vall coberta de camps de cereals i racons on floreix el saüc. De bon matí o al capvespre, els arbres dibuixen ombres allargades damunt dels marges i uns núvols suaus –com un enforcat d’alls– envolten en la llunyania la banya de Rocacorba, en un dels confins de la comarca.

Al final del camí apareix Cornellà de Terri, amb l’ermita de Sant Antoni i una església dedicada a Sant Pere. Amb la seva escola i el seu ajuntament, amb una residència de la tercera edat i un antic cinema reconvertit en restaurant. A la plaça, cada Dilluns de Pasqua, en reminiscència de tradicions prehistòriques, s’hi planta l’Arbre del Maig i un ballador que fa de Cornut va saltant tot voltant per celebrar, potser, que la història encara continua.