Nit de foc

Les Gavarres són una serralada de turons i de muntanyetes folrades d’alzines sureres, que es dibuixen en el paisatge gironí com una mena d’esquena de mamut vell, ajagut de la ciutat pètria fins al mar i que serveixen bàsicament per a parar els peus a l’Empordà, una comarca que d’altra manera s’escamparia incontroladament cap al sud.

Els pobles del Gironès, a recés de les Gavarres, es desperten cada matí donant gràcies a les muntanyes que els acomboien, mentre els de l’altre costat, excitats per una manca –o un excés– d’ozó, intenten esgarrapar la pell molsuda de l’animal.

El cap del mamut mira cap al nord, amb un ull obert just a sobre de la muntanya dels Àngels. Del nord venen les tramuntanades i la presència sempre inquietant de les illes Medes, amarrades al Montgrí, un massís petri que sembla construït únicament per a vigilar un altre gran animal, que algun dia podria despertar-se definitivament del seu llarg son.

L’antiga creença d’una vida en el més enllà va portar els antics pobladors de les Gavarres a construir enterraments megalítics i, després, petits cementiris a redós de campanars discretíssims. Entre arbres frondosos i bells, i algun prat apamat, hi descansen prohoms de la indústria surera, treballadors de la muntanya, remeieres d’ulls tristos, barbers d’amena conversa, antics carboners i algun escriptor que va decidir passar-se tota l’eternitat escoltant la crepitació dels aglans damunt dels nínxols, les gotes de pluja de les primaveres i els passos, gairebé inaudibles, de les salamandres i els tritons.

Santa Coloma de Fitor és un paratge situat al cor d’aquest món, que se m’apareix ara inundat per la viscosa llum argentada de la lluna, un argent barrejat amb el de les fulles de les oliveres florides i amb les cabelleres brillants de les alzines, els suros i, potser, amb la inquietant presència híbrida d’algun surolí. 

L’església romànica s’entreveu en la clariana del bosc, envoltada per un tel de silenci, esquerdat només per un grill que carrisqueja i pels sons vaporosos d’aus nocturnes. Uns dragons comuns vigilen l’entrada del petit temple i un lleuger toc de tramuntana neteja el cel, deixant entreveure els estels que dibuixen una línia clara damunt del massís que divideix la plana de l’Empordà del paisatge temprat de la Selva. 

Un parell de xiprers vetllen una petita creu de ferro, tal vegada darrer vestigi d’un cementiri. Durant segles els morts de Fitor van dormir allà, sospirant sota les mudes arrels dels esbarzers per unes vides viscudes en l’aspror de la muntanya. 

Eren gent menuda i forta, d’ulls vistents i cabells clars, hereus llunyans d’aquells que alçaven dòlmens com taules de pedra i que pelaven els troncs dels suros amb l’àvid afany de qui va a preu fet. Gent que ballava sardanes el dia de la festa, però amb l’ànima partida del que no sap si ha de comptar les passes a l’estil empordanès o selvatà. Tot això i més penso en nits com aquesta, quan un foc devastador s’atansa i els somnis es confonen amb els malsons.