Efectes secundaris

No hi ha res més difícil que intentar descobrir la realitat dels que ens envolten, els seus pensaments, les seves emocions, els seus desitjos. No és un problema de manca d’educació, ni de respecte, ni tan sols de compassió. És alguna cosa més que hem convingut a anomenar “empatia”. Una força invisible que ens uneix davant l’adversitat i que la literatura ha intentat descriure des de l’antiguitat.

A l’Eneida de Virgili, l’empatia no és un simple sentiment passatger, sinó el pilar moral que connecta els éssers humans a través del dolor universal. Aquest concepte es resumeix en la cèlebre màxima «Sunt lacrimae rerum et mentem mortalia tangunt», que podem traduir com «hi ha llàgrimes per les coses i la condició mortal toca el cor».

Aquesta profunda sensibilitat es manifesta de manera sublim quan el protagonista, Enees, arriba com a nàufrag a Cartago i contempla les pintures que representen la destrucció de la seva estimada Troia. En adonar-se que una civilització estrangera es commou davant la seva desgràcia, comprèn que el patiment és una veritat compartida, capaç de trencar qualsevol barrera geogràfica.

La connexió es referma a través de la reina Dido, qui acull i protegeix els troians, moguda per la seva pròpia experiència com a exiliada, exemplificant com el dolor viscut en el passat es converteix en el motor principal de la compassió cap als desvalguts. Més enllà dels vincles entre els aliats, la genialitat de Virgili rau en la seva capacitat d’estendre l’empatia cap als mateixos enemics de la futura Roma, defugint els clixés de l’heroisme cec. 

Malgrat aquests ideals, l’obra llança un advertiment colpidor sobre la tragèdia que suposa la pèrdua de l’empatia quan aquesta és corrompuda pel desig de venjança i la ira. Virgili mostra el preu tràgic de trencar el cercle de la comprensió mútua, recordant-nos que fins i tot els herois més pietosos són vulnerables a perdre la humanitat quan obliden l’empatia. Però l’anestèsia d’aquest pilar moral no sempre prové de la ràbia; de vegades, arriba directament de la farmaciola de casa.

Diversos estudis científics indiquen que el paracetamol redueix l’empatia cap al dolor físic i social, i també les experiències positives dels altres, funcionant com un «relaxant emocional» generalitzat. Aquest efecte es produeix perquè el fàrmac actua sobre les àrees cerebrals encarregades de processar el dolor propi i la connexió emocional amb els altres.

La ciència ens adverteix que el paracetamol alleuja el dolor al preu de desconnectar-nos de l’entorn, una metàfora perfecta de la societat actual. Virgili ja ens va mostrar que trencar el cercle de la comprensió mútua ens aboca a la tragèdia. Si per evitar el patiment apaguem l’empatia –sigui per ràbia o per prescripció mèdica–, correm el risc de convertir-nos en nàufrags emocionals, incapaços de veure que el dolor aliè també és el nostre. Potser caldria, si més no, que els prospectes mèdics ens advertissin d’aquests efectes secundaris.