Els turons d’Adri

En el meu record, Taialà era només un cementiri arrambat a una església, on reposaven els ossos d’una meva besàvia en un nínxol enteranyinat. L’església de Sant Narcís de Taialà es troba ara just al costat de l’autopista, que és on acaba la zona urbana de Girona i comencen a dibuixar-se els turons d’Adri, que s’estenen fins a la falda de la muntanya de Rocacorba, dibuixant ondulacions que semblen lloms inquiets de conills de bosc.

Santa Cecília de Montcal és una esglesiola amb un campanar ceballut, amagada darrere d’un revolt de la carretera que puja cap a Adri. Una façana neta, àmplia i arrebossada, i –mig amagant una gran esquerda– un rètol de la Diputació anuncia la primera fase d’una reforma. En el cementiri minúscul que hi ha al costat hi dominen els Bosch. Les cigales ressonen amb insistència sota les alzines.

Més amunt hi ha Can Joan d’Adri i l’antiga parròquia de Sant Llorenç. Fonolls, camps de colza, més alzines i un camí, gratat en la terra volcànica, que puja cap al puig d’Adri, un volcà extint que és l’elevació principal del territori. Vora l’església, que conserva la nuesa romànica, hi ha un altre cementiri recollit i un gran xiprer que sembla voler fer competència a la silueta del campanar.

Canet d’Adri és el municipi que domina la zona, mentre que la resta pertany a Sant Gregori. Hi destaca una església solitària –Sant Vicenç– coronada amb un gran comunidor. La riera d’Adri passa discretament pel fons d’una vall, saltant de gorg en gorg, per anar-se a trobar finalment amb la Llémena. Les cases, disposades en filera, s’arrengleren a mà dreta i Girona s’estén al fons del panorama com una taca lluminosa en la llunyania.

Entremig hi ha les Tosques de Cartellà, creant una transició natural entre el primer pla i l’horitzó. Els camins pugen i baixen, el paisatge es difumina entre la vegetació dels marges i el cel intenta acomboiar-ho tot de la millor manera possible. Passant per la carretera, i trencant una mica la poesia del paisatge, trobareu una casa amb un gran rètol vermell advertint que “Ni es ven, ni es lloga”.

L’església de Cartellà està situada al centre d’aquest petit món que jo anomeno “els turons d’Adri” i just en el centre d’aquest centre hi ha un banc de fusta situat estratègicament a l’ombra de l’església, des d’on es pot contemplar tot l’asserenat paisatge. Camps dibuixats amb mà tremolosa, marges que van resseguint-los i bosquets aquí i allà. Les Gavarres sorgeixen al fons i a l’esquena hi tenim Rocacorba. A baix, a Can Xifra, com cada dia, han preparat conill a la rabiosa. Diria que tot plegat sembla una pàtria, però callo per no semblar exagerat.