Ginebra, ordenada i perenne

 Ginebra és una ciutat de miralls, els colors irrecuperables del cel reboten en el Léman i el llac els reenvia impecablement a cada indret on li pertoca la seva quota de lluminositat. Tot es reflecteix constantment, la nostra imatge ens persegueix pels carrers, repetida a cada aparador, suspesa en innumerables finestres que, per amagar el contingut de l’edifici, ens retornen el nostre perfil multiplicat fins a l’infinit.

Arbres discrets acomboien uns vials discrets. Teulats grisos, automòbils grisos, vestits grisos i un riu gris i gras que flueix entre el so de les campanes, el murmuri de les fonts i el lleu centelleig de les monedes en el clos discretíssim dels bancs. Un raig d’aigua potentíssim intenta arribar fins al cel, perquè Ginebra, també, és una ciutat d’aigua i el raig és el símbol constant del seu poder.

Els guardians de la Reforma, des del mur del parc dels Bastions, vigilen de prop els costums de la vila, potser massa cosmopolites pel seu gust, i els carrers empedrats de la ciutat vella van pujant lentament cap a la catedral. Mentrestant, a l’altre costat del riu, darrere l’esplanada del Cornavin, els trens i els tramvies van i venen amb metòdica precisió i els avions pugen i baixen entre la ciutat i el llom pelat del Salève.

Mercè Rodoreda, que va viure divuit anys en aquesta ciutat de miralls, va anar rumiant novel·les i contes, passejant pels seus carrers i des de l’atalaia del seu restaurant preferit, La perle du Lac. Deia que Ginebra «és una ciutat molt avorrida, apta per a escriure. Gairebé no hi tinc amics, i menys per parlar de literatura. Els suïssos són gent ordenada, seriosa, moderada i neta. Mengen poc i sense complicació; només cal pensar que el seu plat nacional és la fondue…».

Amb l’avidesa del turista, contemplo les barques varades a prop de les ribes del Léman, semblen esquitxos blancs entre el verd dels jardins i dels molls d’aigua dolça. Ginebra, neta, ordenada i perenne, que fou bressol de Joan Calví, de Rousseau i d’Amiel, també acull en un cementiri discret la tomba grisa de Jorge Luis Borges. 

En una estela de pedra robusta hi figura, en una antiga llengua anglosaxona, aquesta sentència: «And Ne Forhtedan Na», que significa «No hauria de tenir por» i en una altra làpida, fixada en un mur de la Grand’Rue, es recorda al passavolant que l’argentí hi va viure, amb aquesta frase seva: «De totes les ciutats del món, de totes les pàtries íntimes que un home vol merèixer durant els seus viatges, Ginebra em sembla la més favorable a la felicitat». 

Potser només caldria afegir el que ell també deia de la ciutat del Léman, i que va triar per a morir, segons comentari irònic, per quedar bé en l’inici de les enciclopèdies pòstumes: «París no ignora que és París, la decorosa Londres sap que és Londres, però Ginebra gairebé no sap que és Ginebra».

Foto Quim Curbet, 2024.

Foto Quim Curbet, 1982.

• Si heu detectat algun error en aquest article, us prego que m'ho feu saber.
• Us agrairé també que feu difusió d'aquest blog. 
• Moltes gràcies per la lectura.