Àngels amb vertigen

Un gos es queda mirant darrere el vidre, sense que hi hagi res aparentment interessant. Els humans ens estranyem, però potser el gos percep un moviment, una olor, un eco que se’ns escapa, perquè la realitat és per a nosaltres només allò que som capaços de percebre. El gos, immòbil al balcó, mira fixament cap enfora. No lladra, no es gira, no demana res. Només els ulls atents, les orelles lleugerament tibants, el musell orientat a un punt que nosaltres, des del darrere, no som capaços de localitzar. El gos no mira el buit: mira la nostra certesa que allò és buit.

Voltaire deia que «no sabem exactament on són els àngels, si a l’aire, al buit, als planetes: Déu no ha volgut que fóssim instruïts». Els humans som com una mena de gossos sense capacitat olfactiva o àngels amb vertigen. Tenim por a les altures i por de percebre més enllà de les nostres limitacions humanes. Déu, o la natura, o els minerals de l’univers, no ens han proveït de determinades capacitats innates. I ens passem la vida plorant per allò que ens falta, quan potser el miracle és justament això: saber que ens falta.

Fra Angelico, un frare dominic del Renaixement que pintava àngels com si els hagués vist en vigília, sabia alguna cosa d’aquesta limitació nostra. Els seus àngels no són éssers de llum triomfant, ales desplegades amb seguretat. Al contrari: sovint apareixen encongits, amb els braços plegats sobre el pit, la mirada baixa, com si l’encàrrec de Déu els vingués una mica gran. No tenen por de caure: tenen por de no estar a l’altura. I nosaltres, que mirem el gos i no entenem què mira, i contemplem els àngels i els suposem feliços, potser també patim aquest mateix dubte silenciós: fins a on arriba allò que no som capaços de veure? Fins a on ens atrevim a percebre, abans de dir «aquí no hi ha res»?

Hi ha un proverbi alemany que diu: «l’equipatge més pesat per a un viatger és una bossa buida». Ens espanta el buit i ens espanta el pes, i no hi ha terme mitjà. Potser la saviesa està en l’equilibri: ni carregar massa certeses que després resulten fràgils, ni viatjar tan lleugers que res no ens commogui. Perquè el buit pesa, sí, però potser també és l’única cosa que ens deixa espai per respirar. El problema no és el buit en si: és que no hem après a conviure-hi. Volem la motxilla plena de respostes, però la vida només ens dóna preguntes.

Melissus de Samos, un filòsof grec del segle V aC, ja ho va deixar escrit: «Res no és buit, perquè el buit no és res, i allò que no és res no pot ser». Si el buit no és res, llavors què és allò que ens pesa? Què mira el gos? Què encongeix l’àngel? Potser allò que anomenem “buit” només és el nom que posem a allò que no sabem veure. Marcel Proust ho va resumir d’una altra manera: «Podem parlar durant tota una vida sense dir res més que repetir indefinidament el buit d’un minut». Quantes converses no són més que això: paraules per no escoltar el silenci, frases per tapar el buit que no gosem mirar de front?

I nosaltres, que passem el dia omplint bosses de coses, de certeses, de respostes –i també de paraules, de frases, de converses interminables–, potser el que fem en realitat és intentar que el buit no pesi tant. Però el buit pesa igual, tant si el mirem com si l’ignorem. La diferència és que el gos ja ho sap i nosaltres encara no. Tanquem els ulls i ens dediquem a mirar sempre cap endavant per no sentir aquell buit que ens espera sota els nostres peus, perquè el vertigen sorgeix quan mires avall i veus que sempre has estat suspès en el no-res.