I finalment van venir per mi

Quan va començar a forjar el seu destí sota el pes de l’uniforme, Martin era tot just un noi. Alt, de mirada severa i esquena recta, el seu rostre angulós de pòmuls marcats ja delatava una disciplina prussiana prematura. Amb només divuit anys, va iniciar la seva carrera a l’Armada Imperial alemanya com a cadet al creuer SMS Hertha i, poc després, al cuirassat SMS Thüringen. Però va ser en la flota de submarins on realment va combatre. Destinat a l’U-73 al Mediterrani el 1915, va sembrar de mines les aigües davant Port Saïd, i com a primer oficial de l’U-151 va arribar a enfonsar 55.000 tones de vaixells aliats. Aquell jove oficial, condecorat amb la Creu de Ferro de Primera Classe, no va abandonar les armes en acabar el conflicte: com a comandant dels Freikorps, va participar en la sagnant repressió contra els comunistes al Ruhr.

Entre 1919 i 1923, aquell soldat va abandonar l’uniforme per estudiar teologia a Münster. Ja com a pastor luterà, la seva ideologia nacionalista el va portar a simpatitzar amb l’ascens d’Adolf Hitler, compartint el seu ferotge anticomunisme. Però la lleialtat a l’Estat va xocar frontalment amb la seva fe el 1933, quan el nazisme va intentar absorbir l’ànima de l’Església. Hitler va imposar el grup dels Deutsche Christen per unificar les esglésies regionals sota el “paràgraf ari”, excloent qualsevol creient amb avantpassats jueus.

Davant d’aquesta intromissió, Martin no va callar. Juntament amb Dietrich Bonhoeffer, va fundar l’Església Confessional per oposar-se a la nazificació del culte. Aquesta resistència li va costar la llibertat: arrestat l’1 de juliol de 1937, va ser condemnat a set mesos de presó, temps que ja havia complert durant la instrucció. En sortir-ne, no va callar i la Gestapo el va tornar a arrestar el 1938, aquest cop sense judici. Va ser internat primer a Sachsenhausen i després a Dachau, on va romandre fins al final de la guerra. Aquells set anys rere els filats de punxes el transformarien radicalment: de nacionalista convençut a referent del pacifisme mundial, arribant a ser president del Consell Mundial d’Esglésies i Premi Lenin de la pau.

És a partir de la dècada de 1980 quan el món comença a reconèixer sota una nova llum la figura de Friedrich Gustav Emil Martin Niemöller. Avui, el seu nom és recordat no per les seves gestes navals, sinó per un text que s’ha convertit en el mirall de la nostra pròpia apatia. Sovint atribuït erròniament a Bertolt Brecht, el seu famós exordi no és una simple proclama política, sinó un acte de contrició; una lliçó extreta del silenci que ell mateix va mantenir abans de ser víctima del sistema que havia ajudat a créixer:

«Quan els nazis vingueren pels comunistes, no vaig aixecar la veu, perquè jo no era pas comunista.

Quan empresonaren els socialdemòcrates, no vaig aixecar la veu, perquè jo no era socialdemòcrata.

Quan vingueren pels sindicalistes, no vaig aixecar la veu, perquè jo no era sindicalista.

Quan vingueren rere els jueus, no vaig protestar, perquè jo no n’era, de jueu.

Quan vingueren per mi, ja no quedava ningú que pogués protestar.»

Niemöller va entendre, potser massa tard, que el silenci no és una protecció, sinó un aliment per a la tirania. El seu testimoni ens recorda que la llibertat es perd sempre en els marges, quan mirem cap a un altre costat mentre s’emporten el veí. A la Divina Comèdia, els neutrals (anomenats ignavi) Dante els col·loca al Vestíbul (l’avantsala de l’Infern), perquè ni el Cel ni l’Infern els volen rebre: el Cel no vol que la seva bellesa no es contamini amb la seva presència, i l’Infern no vol que els condemnats tinguin algú de qui sentir-se superiors.