No serveix de res córrer si no es té pressa

Diuen que la pressa és una mala consellera, i tant si mirem els clàssics com si escoltem els humoristes contemporanis, la cosa queda clara. Coluche, per exemple, ja deia que «els que corren més de pressa no són necessàriament els que tenen més pressa». I és ben veritat: de vegades anem amb el corró posat sense saber ben bé per què. Si ens fixem en les faules de La Fontaine i en les dels seus mestres grecs, com Isop, hi trobaríem un munt d’històries que van pel mateix camí. La més típica és la de la llebre i la tortuga: la primera va tan de pressa que es pensa que ho té tot fet, i al final resulta que la tortuga, a poc a poc, però sense parar, és la que guanya la cursa. Vaja, que al final la constància i la intel·ligència solen donar millor resultat que córrer com un boig.

I això no només passa en les faules, sinó en el dia a dia. Quantes vegades hem enviat un missatge atabalats i després ens hem penedit? O hem respost sense pensar i hem acabat demanant disculpes? La pressa també ens fa triar malament, decidir per impulsos i en acabat adonar-nos que potser hauríem d’haver esperat cinc minuts. Al final, anar amb calma no és només qüestió de filosofia, sinó de pura supervivència pràctica. Anem amb presses i posteriorment hem de perdre el temps refent allò que havíem fet malament, quan potser hauria estat més senzill anar a poc a poc des del principi. I encara pitjor: la pressa ens roba l’oportunitat de gaudir del camí, de fixar-nos en els detalls, de fer les coses amb seny i amb cura.

Potser per això Jean de La Fontaine deia allò que «Rien ne sert de courir, il faut partir à point», és a dir, que no serveix de res córrer si no es comença amb temps i amb seny. Perquè, al capdavall, la pressa no és el mateix que l’eficiència. Sovint confonem anar de bòlit amb ser productius, i no hi ha res més enganyós. Podem arribar els primers a algun lloc, però si hi arribem esbufegant, havent fet el viatge amb els ulls tancats i sense recordar res del trajecte, què hem guanyat, realment? La bona sortida no és la que es fa amb un cop de rellotge, sinó la que es prepara, es pensa i es tria en el moment adequat. I això, tant en les curses com en la vida, demana pausa, perspectiva i, sobretot, saber triar el moment just per començar.

Total, que després de donar-hi voltes, potser el problema no és la pressa en si mateixa, sinó no saber del tot cap a on anem ni per què. Perquè, esclar, si no tenim cap motiu per anar de bòlit, què en fem de córrer? Dit d’una altra manera: tant de bo córrer serveixi per a alguna cosa, però si no sabem per què ho fem, potser estem fent molt de soroll per no arribar enlloc. Al final, entre la llebre que es confia, la tortuga que no s’atura i tots plegats que anem amb el corró posat, potser el més assenyat és aprendre a distingir quan toca córrer de veritat i quan, senzillament, toca anar a poc a poc… però amb sentit. I aquí és on ve la gràcia de la paradoxa que ens deixava Pierre Dac: «Rien ne sert de courir si l’on n’est pas pressé». No serveix de res córrer si no es té pressa.