Silenci, errata i sentit comú

Si tothom s’esforcés una mica a no parlar del que no sap, el silenci s’estendria irremissiblement entre nosaltres. Hi ha gent, no ho negarem pas, que arriba a una mena de coneixement universal, aconsegueixen tocar totes les tecles del saber, però són pocs, cada vegada menys, perquè per assolir-ho s’ha de passejar amb constància per avingudes flanquejades per til·lers o pels Camps Elisis del coneixement, i això no sempre està a l’abast de la majoria.

Escriure ja és un altre tema, tothom pot escriure del que vulgui, només es tracta d’ordenar paraules d’una manera més o menys acceptable, començar amb una idea i deixar que el fluid mateix de l’escriptura derivi cap a indrets misteriosos, desconeguts totalment per la mà que escriu. Sense cap mena de dubte, tot això està lligat als mecanismes del pensament de cadascú, de la sensibilitat i d’un coneixement que augmenta a mesura que s’escriu i, com és en el meu cas, s’oblida totalment després d’haver-ho escrit.

Potser tothom hauria d’escriure –tal com faig jo en aquests articles–, de la mateixa manera que cal menjar sa i que s’ha de practicar alguna mena d’activitat física. El problema és que la majoria, quan ens posem davant del paper o de l’ordinador ens pensem automàticament que tot allò que escrivim és transcendent i que mereix ser publicat i llegit pels altres, però els altres prou feina tenen amb les seves coses, ells també escriuen i quan no ho fan, mengen o corren en bicicleta.

George Steiner, en la seva “Errata” –«el que pensa en gran ha d’errar en gran», deia que el coneixement professoral tot sovint exhala una olor de sabó de rebaixes i de tristesa. Definia un “clàssic”, en literatura, en música, en art o en l’argument filosòfic, «com una forma significativa que ens “llegeix” a nosaltres. Ens llegeix a nosaltres més que nosaltres el llegim (l’escoltem, el percebem). […] Cada vegada que l’abordem, el clàssic ens interrogarà. Desafiarà els nostres recursos de coneixement i intel·lecte, de ment i cos. El clàssic ens preguntarà sobre nosaltres: “ho has entès?”; “t’ho has reimaginat seriosament?”; estàs preparat per actuar a partir de les preguntes, a partir de les potencialitats de l’ésser transformat, enriquit que he plantejat?».

Aquesta és probablement la diferència abismal entre el que escrivim nosaltres “per prescripció psicològica” i el que escriuen els clàssics. El problema és que per esdevenir “clàssic” un s’ha d’esperar que li arribi la posteritat i la posteritat sempre va amb retard. Mentrestant deixem anar aquí i allà aquests escrits i els que es molesten en llegir-los han de destriar com bonament poden el gra de la palla o, per concretar encara una mica més quantitativament la metàfora, han de cercar l’agulla en el paller. 

Però potser, tal com passa sovint en la nostra confusa existència, el model de recerca més simple és el sentit comú, i aquí tornem fatalment a l’inici d’aquest article, i ens hi fa tornar Philippe-Auguste de Sainte-Foy, el cavaller d’Arcq, amb la seva sentència: «només si un dia a tots els ximples els condemnessin al silenci, hi arribaria a haver una mica de sentit comú a la societat».

Foto Quim Curbet.