Setembre

L’1 de setembre és el primer dia de la resta de l’any. No està mai marcat en vermell en els calendaris, si no és que cau en diumenge. De fet, és un dia corrent, tot continua bàsicament igual que el 31 d’agost, però tot comença a ser subtilment diferent. La llum del sol ja va a la baixa i la irradiació solar minva. La civilització torna a treure el nas a cada cantonada i el món sembla que vulgui girar en la direcció correcta.

Falten cent vint-i-un dies per acabar l’any, però aquesta fita encara sembla lluny. I, malgrat tot, el temps ara ja anirà a velocitat de creuer, els dies s’encavalcaran els uns amb els altres i la vida s’anirà confonent en una mateixa tirallonga de fets i de rutines. Aquesta represa, disfressada de normalitat, ens empeny cap a la tardor sense demanar permís, com si el caliu de l’estiu hagués estat només un parèntesi fugaç. De sobte, els propòsits escrits a la sorra es converteixen en deures pendents, i ens adonem que setembre no és el final de res, sinó el vertader motor que ens fa avançar.

Potser per raons com aquestes, l’1 de setembre va ser el dia que va triar Adolf Hitler per envair Polònia i desencadenar d’aquesta manera la Segona Guerra Mundial. Aquell dia, el poeta Wystan Hugh Auden va començar a escriure un poema, del qual més tard en va renegar, però que es va fer famós: «L’olor innombrable de la mort / ofèn aquesta nit de setembre». Immediatament després dels atacs de l’11 de setembre de 2001, el poema es va llegir –amb molts versos omesos– a la National Public Radio i va tenir una àmplia difusió.

Setembre acumula massa memòria ferida. És el recordatori de la desfeta del 1714 a casa nostra, o l’eco sagnant del cop d’estat de 1973 a Xile, que va silenciar per sempre la veu de Salvador Allende. En tots aquests terratrèmols col·lectius, la necessitat de recordar es converteix en un acte de resistència.

La tragèdia envia la gent a la poesia. «El patiment és exacte», va escriure Philip Larkin, però el vocabulari del consol està carregat d’abstracció i clixé, com sap qualsevol que hagi intentat escriure una nota de condol recentment. Naturalment, hi ha un cert bàlsam en frases suaus i familiars, en versos de Martí i Pol –«Recordo que ens miràvem / encara al fons dels ulls, amb l’afany de qui lluita / contra el silenci o la mort.»– o de Salvat-Papasseit –«Si no em puc aixecar / mai més, / heus aquí el que m’espera: / –Vosaltres restareu, / per veure el bo que és tot: / i la Vida / i la Mort».

Els recordatoris funeraris són una antologia de textos de resistència contra el buit, l’intent final de donar sentit a la tirallonga de fets que anomenem vida. Entre el record dels qui ja no hi són i la pressa dels qui reprenen el camí, setembre ens agafa de la mà. Un any més, ens adonem que el consol no està marcat en vermell en cap calendari, sinó amagat en la subtil decisió de continuar avançant, un dia rere l’altre, fins que acabi l’any i per la resta de la vida.

iPhoto Quim Curbet