La bellesa immarcescible i amarga

El 1963, Pier Paolo Pasolini, artista polièdric i inquiet, va realitzar La ràbia, un film de muntatge ben singular: no va utilitzar cap càmera pròpia. L’obra parteix de centenars de fragments d’un noticiari dels anys cinquanta. Un comentari, que alterna prosa i vers, acompanya les imatges, creant analogies o contrastos violents. Dins aquest «poema cinematogràfic», Pasolini dedica un passatge a Marilyn Monroe: les fotos de l’actriu es barregen amb imatges seves de petita, mentre una veu en off recita una poesia escrita per a l’ocasió: «Del món antic i del món vinent, / només quedava la bellesa, i tu, pobra germaneta».

Marilyn deixa de ser una icona buida de revista, «povera sorelina», Pasolini la reconcilia amb Norma Jeane, el seu veritable nom. A diferència de les serigrafies de Warhol, ell intercala la imatge de Crist assotat en una processió. El missatge és clar: Marilyn és una màrtir d’un món que es va apropiar de la seva bellesa per convertir-la en mercaderia, com els maniquins apilonats i cremats del film. Del paorós món antic i de paorós món futur «era rimasta sola la bellezza, e tu», escriu Pasolini, retratant la pèrdua de l’autenticitat sota el poder del present.

Marilyn va morir el 5 d’agost del 1962 a Los Angeles, víctima d’una sobredosi de barbitúrics, «Però vas continuar sent una nena, / ximple com l’antiguitat, cruel com el futur, / i entre tu i la teva bellesa, posseïda pel Poder, / hi havia tota l’estupidesa i la crueltat del present». Tretze anys després, la mateixa frase es podria aplicar a un altre episodi: la mort violenta de Pasolini a Ostia, el 1975. A ella la va matar la seva bellesa, exposada i mercantilitzada. A ell, potser, haver-la sabuda copsar abans que ningú, en un món que ja intuïa feroç i abocat al futur. Tots dos, finalment, comparteixen el mateix destí: el martiri d’haver vist massa clar.

Més enllà de la mort, tant Marilyn com Pasolini han continuat alimentant l’imaginari col·lectiu. Ella s’ha convertit en un mite etern, reproduït fins a l’esgotament en pòsters, cançons i pel·lícules. Ell, en un referent ineludible del cinema d’assaig i de la poesia compromesa. Però allò que Pasolini va intuir en vida s’ha acabat confirmant: el món encara intenta devorar la bellesa i transformar-la en producte. I, tanmateix, la mirada tendra i crítica que ell va posar sobre Marilyn encara ens commou perquè, en el fons sabem que, malgrat tot, allò que perdurarà és la bellesa immarcescible i amarga, aquella bellesa que ja intuïa Maupassant, la de tot allò que ens sobrevola i que és alhora, símbol i expressió exacta de la realitat.

I mentre les seves imatges continuen cremant en la consciència històrica, només el mar sembla recordar-ho tot amb la mateixa indiferència. A Los Angeles, les onades freguen la sorra prop de la casa de Brentwood, on Marilyn es va adormir per sempre. A Ostia, el mateix mar batega feblement contra la platja on Pasolini va ser abandonat, despullat i ultratjat. Dues ribes allunyades, un mateix ressò. Perquè al final, tant la bellesa com la veritat moren assassinades pel poder, però tornen, cada vegada que el mar respira, en el murmuri infinit de les ones.