Mirant al cel

Durant l’estiu el cel sempre es fa més present. Apareix damunt dels nostres caps, més brillant, més potent i més proper. Els que saben comptar aquestes coses diuen que allà dalt hi ha desenes de milers de milions de terres com la nostra, planetes roquers que poden acollir aigua líquida i potencialment habitables. Com més avança el nostre coneixement, més misteriós esdevé l’univers.

Les grans pel·lícules de ciència-ficció han anat construint el nostre imaginari col·lectiu, però ja fa dotzenes de segles que ens mirem l’univers amb curiositat. Aristòtil creia que la terra era el centre de tot i van haver de passar dos mil·lennis perquè Galileu ho desmentís, i tres-cents anys més fins que Einstein descobrís que el temps és una dimensió de l’espai i que varia amb la velocitat.

Es diu sovint que, per saber cap on anem, és necessari saber d’on venim. Mirar cap a les estrelles és com retrocedir cap al nostre passat més remot, molt més enllà d’Einstein, de Galileu o d’Aristòtil, molt més enllà dels somnis dels nostres somnis.

Robert Oppenheimer –Sí, el de la pel·lícula– va dir una vegada que “un optimista és algú que pensa que viu en el millor dels mons possible, un pessimista creu que l’optimista té raó”. Hi ha molts mons possibles a part dels que tenim dins nostre, però això ja és una altra història, l’astronomia del que es preocupa és de saber si n’hi ha allà dalt, molt més amunt dels teulats dels nostres gratacels i de les discoteques, dels hangars dels polígons industrials i de les figueres que creixen al capdamunt dels campanars de les esglesioles de poble.

Isaac Iúdovitx Asimov va ser un prolífic escriptor i divulgador científic, nascut a Petrovitxi, districte de Xumiatxski a l’óblast de Smolensk, a la República Socialista Federada Soviètica de Rússia, el 2 de gener de 1920, i mort el 6 d’abril de 1992 a Nova York, Estats Units (EUA). En una de les seves novel·les, un dels personatges planteja el següent: “Quan la gent pensava que la terra era plana, s’equivocaven i quan la gent pensava que la terra era totalment esfèrica també s’equivocaven, però si creus que pensar que la terra és esfèrica és tan equivocat com pensar que és plana, aleshores la teva visió és més equivocada que totes dues juntes”.

Pot ser que en aquest precís moment uns ulls com els nostres ens estiguin contemplant des de l’altre costat de l’univers i ja hagin calculat amb el seu GPS interestel·lar el camí que porta cap a nosaltres. Qui sap si ja han carregat tot l’equipatge necessari per al viatge en la baca de la seva nau i ja estiguin disposats a emprendre la ruta. Esperem que quan arribin, si arriben, no tinguin una decepció veient de prop les nostres cuites i les nostres mesquineses, les dels bons, les dels dolents i les dels neutrals. 

Mentrestant, nosaltres, pobres de nosaltres que no podem fer-hi més, mirem cap al cel, cap aquest cel d’estiu i repetim en veu baixa uns versos de Sagarra amb un punt d’envaniment: “no sóc pirata del mar / per la sang ni la riquesa / per la fama d’aquest món / i l’amor de les princeses / sinó, perquè dins la nau, / quan para el vent a la vela / i amb el sospir de la nit, / les aigües es tornen tèbies, / em sento que tinc el cor / més a prop de les estrelles”.

Foto: Josep Puyol-Gruart.