Ho sap la gallina?

Slavoj Žižek és un filòsof i psicoanalista eslovè, considerat un dels pensadors més influents i provocadors de l’actualitat. Amb un estil molt particular, barreja teoria política, psicoanàlisi i humor negre per explicar les contradiccions del món en què vivim.

Sobre la mort, Žižek proposa una idea curiosa: no patim tant per la fi biològica com per la por de desaparèixer del tot en l’àmbit simbòlic. És a dir, el que realment ens angoixa no és morir, sinó ser oblidats, que s’esborri el nostre rastre, el nostre nom, allò que vam ser. Ell parla de la “segona mort” per referir-se a aquesta aniquilació simbòlica, que és molt més terrorífica que la simple desaparició física.

Per il·lustrar-ho, sovint recorre a acudits. Un dels seus preferits explica la història d’un home que creu que és un gra de blat. Després de sortir de l’hospital psiquiàtric convençut que és un ésser humà, veu una gallina a la porta i surt corrents cap al metge. «Però si ja saps que no ets un gra de blat!», li diu el doctor. «És clar que ho sé», respon el pacient, «però ho sap la gallina?» L’acudit mostra que la nostra identitat no depèn només del que pensem de nosaltres mateixos, sinó del reconeixement dels altres. La mort real és el fet biològic, però la segona mort arriba quan aquest reconeixement simbòlic s’esvaeix.

Un altre acudit que utilitza és encara més cru: un marit pregunta al cirurgià com ha anat l’operació de la seva dona. El metge comença a descriure complicacions terribles «La seva dona ha sobreviscut, viurà més temps que vostè. Però hi ha complicacions: ja no podrà controlar els músculs de l’anus, així que la merda li rajarà contínuament. També tindrà un flux constant de gelatina groga que li sortirà de la vagina, així que oblidi’s del sexe. I un trastorn bucal li farà caure el menjar de la boca». Veient la cara de pànic de l’home, li confessa: «Tranquil, era broma! S’ha mort durant l’operació». La reflexió de Žižek és que la mort biològica resulta menys terrorífica que la perspectiva de viure en un cos degradat, que ha perdut tot el seu lloc en l’ordre simbòlic. Preferim desaparèixer abans que sobreviure a la nostra pròpia dignitat.

Žižek ha connectat aquesta visió amb experiències límit de la història europea. En una entrevista recent, recordava que els presoners d’Auschwitz feien acudits sobre la seva situació, no per falta de respecte, sinó com a mecanisme de supervivència emocional. També citava Primo Levi, que descriu moments absurdament còmics al camp, com quan els presoners es pessigaven els uns als altres a la cara per semblar més sans davant els oficials nazis.

Al capdavall, el que Žižek ens proposa és una paradoxa: l’humor negre no traeix el patiment, sinó que ens dona forces per combatre’l. Riem davant la mort perquè és l’única manera de sostenir la mirada, perquè si ho féssim completament seriosos, ens enfonsaríem.

Tot això ho rumiava l’altre dia durant un funeral al Tanatori de Girona. Mentre l’oradora professional de la funerària feia el seu discurs prefabricat, jo mirava a través dels finestrals les aigües de l’Onyar que anaven baixant lentament cap a la ciutat. I em deia que l’aigua d’aquest riu –que en el seu recorregut gironí passa davant d’un tanatori i de dos cementiris– ens recorda constantment que, de tant en tant, convé aturar-se a contemplar la mort i que som humans precisament perquè podem riure’ns del nostre propi abisme.

iPhoto Quim Curbet