El món d’avui, de la belle époque a Trump

«Havien instal·lat urinaris en els jardins públics, les dones eren elegants, els homes fumaven cigars i portaven grans bigotis, els nens callaven quan els adults parlaven, les prostitutes eren maternals, el progrés ho envaïa tot…». Podríem continuar, però aquesta cita de l’escriptor txec Patrik Ourednik ja ens serveix perfectament per a descriure la belle époque, aquell temps feliç i aparentment ordenat, embolcallat en una aura de confiança cega en el futur i en la superioritat de la civilització occidental. Era una època que venerava la tecnologia, l’opulència i les estructures socials rígides, però que, mirant enrere, ens revela les profundes fractures que la sostenien. Tot aquell món, amb la seva innocència arrogant, es va esberlar per sempre l’agost de 1914, quan l’esclat de la Gran Guerra va desvetllar brutalment el segle XX i va enterrar aquella il·lusió de progrés indefinit.

Ja mai més res va ser igual. Ho descriu també perfectament Stefan Zweig a El món d’ahir, quan relata com el teló d’acer de la guerra va truncar una era de llibertat i confiança. Zweig retrata la vida abans de 1914 com un somni daurat on la pàtria era tota Europa. L’esclat del conflicte no va significar només la mort de milions, sinó l’assassinat d’un esperit i la pèrdua d’un món que semblava etern. La seva obra és un testament per a una civilització que va desaparèixer i una advertència sobre la seva fragilitat.

Avui, aquesta advertència ressona amb una ironia amarga. Ara fa cosa d’un any, Donald Trump celebrava el seu retorn a la Casa Blanca demanant que no se’l jutgés per les guerres que acabaria, sinó per les que evitaria. Més aviat tenim la sensació que tot ha anat just al contrari. En lloc del pacificador global, ha aconseguit que fins i tot els enemics tradicionals es posin d’acord... en trobar-lo imprevisible. Els focs de guerra s’han multiplicat amb el diletantisme d’un aprenent de bruixot que no sap controlar els dimonis que convoca. El seu llegat, de moment, és la paradoxa suprema: evitant guerres que ningú pensava lliurar, ha encès tensions que tothom creia enterrades. Una autèntica gesta de l’art de la contradicció.

Ens llevem cada dia amb l’aspra sensació que tot va a pitjor i que la nostra “belle époque”, si és que realment l’hem viscut, ja se’n ha anat en orris. Potser el nostre error, com el dels que van viure un segle enrere, va ser creure que el progrés era lineal i irreversible, que el món, un cop assabentat dels horrors del passat, no tornaria a caure mai en els mateixos errors. Tanmateix, aquí ens trobem, mirant amb desconcert com les certeses es desintegren, les institucions tremolen i l’horitzó es carrega de núvols que recorden perillosament els d’abans de la tempesta.

De fet, vivim immersos en una paradoxa que hauria fascinat tant a Zweig com a Ourednik. L’escriptor austríac, des de la seva tragèdia personal, va documentar com el món va canviar de pell en un estiu; el prosista txec, des del sarcasme lúcid, va retratar una societat tan satisfeta d’ella mateixa que era cega a les seves pròpies contradiccions. Avui, sentim l’eco d’ambdues realitats: una nostàlgia per un ahir que potser no va existir –com el somni civilitzador de Zweig– i la percepció que la nostra realitat també està farcida de convencions absurdes i autoenganys –com el món caricaturitzat per Ourednik.

La història no es repeteix, però de vegades fa rima amb un acoblament irònic i amarg. I aquesta rima, en els nostres dies, és sorda i dissonant. L’únic consol, potser, és saber que cap època és estàtica i que, igual que la belle époque va donar pas al segle més fosc, també dels nostres dies en podrà sorgir, per contraposició i necessitat, una nova llum. La qüestió, però, ja no és només quin preu haurem de pagar abans d’arribar-hi, sinó si mentrestant, aferrats a l’esquerda entre el record i la realitat, sabrem reconèixer les ombres que s’allarguen avui abans que es converteixin en el nou teló del demà.

Jean Béraud, Esperant (Rue de Chateaubriand), c. 1880.