La línia de punts

La vida és un contínuum de detalls, una línia infinita de punts que segueix ininterrompudament i que es reprodueix cada dia. Allò que anomenem “el nostre temps” és la suma de tots aquests punts, encara que després només en recordem uns quants, una mínima part. Stefan Zweig a l’inici d’“El món d’ahir” cita a Shakespeare que fa dir a Cimbelí, rei de Britània, allò de “Acollim el temps tal com ell ens vol”. El temps ens segueix i ens precedeix, i la vida va resseguint els punts com en aquells passatemps d’abans del TBO.

Chesterton, que era un apologeta de l’Església catòlica, però que com a bon anglès tenia un bon sentit de l’humor, afirmava que “El que m’agrada de Déu com a novel·lista són les molèsties que es pren amb els personatges secundaris”. Jo crec que no hi ha personatges secundaris en la representació de la vida, tots els punts són necessaris per a completar el dibuix final, el que passa és que al final només recordem el dibuix i no els punts. És comprensible.

Tots som confrares en el molest ofici d’anar tirant, és molest perquè la posteritat no ens ho tindrà mai en compte. “Anar tirant” és un denominador comú, un lloc comú, una obvietat i com a tal desapareix després de ser pronunciada. La banalitat ens arrossega cap a l’oblit i l’oblit ens porta cap a la desesperança: tots els punts són necessaris per a completar la línia, però al final només compten els punts de llum.

“Caminant amb el destí” és el subtítol de la biografia d’Andrew Roberts sobre Winston Churchill, un llibre de 1.468 pàgines que ens va entretenir durant un altre estiu com aquest. En ell, en un moment donat li diu a Violet, una de les seves amistats fonamentals, una frase que el defineix: “Tots som cucs, però jo soc una cuca de llum”. Tot això m’ha vingut a la memòria arran d’una anècdota que he reprès d’un altre llibre, després de trenta estius de llegir-lo per primera vegada: “La caida de París” d’Herbert Lottman.

El 16 de maig de 1940, Churchill visita París, just un mes abans de l’entrada de les tropes hitlerianes a la capital de la França vençuda. El primer ministre britànic va pernoctar a la seva ambaixada, a la Rue du Faubourg Saint-Honoré. L’endemà al matí va convocar al seu dormitori, que donava al gran jardí, un agregat de l’ambaixada. Va assenyalar els pegats de gespa cremada i va preguntar què estava passant allà. L’empleat de l’ambaixada va confessar tímidament que havien estat cremant fitxers. Era evident que temia la reacció del personatge davant la notícia que havien estat destruïts uns documents preciosos. 

Tots som cucs, tots som punts, tots serem oblit, les tragèdies se succeeixen, però l’únic que va respondre Churchill va ser: “Era necessari mutilar aquesta magnífica gespa?”.