Maleïts diumenges
Recordo els diumenges de la meva infantesa amb la mateixa tristesa emocional d’aquell nen d’ Annie Hall –alter ego de Woody Allen– que es queixava amargament perquè «l’univers s’expandeix». A mi em donava exactament la mateixa impressió. El diumenge era un dia àrid, una plana extensa i silenciosa que s’obria entre l’esbarjo esgotat del dissabte i l’ombra llunyana però inexorable del dilluns. Un desert de temps en què els carrers semblaven més buits, les hores més lentes i qualsevol joguina perdia la gràcia al cap de pocs minuts, com si fins i tot l’entusiasme s’hagués pres festa. Julio Cortázar, en els seus primers anys d’exili a París, va confessar que els diumenges el turmentaven d’una manera especial. En una ocasió, després de passar tot el dia tancat a l’apartament, va sortir a caminar desesperat i es va aturar vora el Sena a contemplar un home que pescava sol, en un riu on era evident que no hi havia peixos. En aquell gest inútil, repetitiu i sense propòsit, Cortázar va veure...