Maleïts diumenges

Recordo els diumenges de la meva infantesa amb la mateixa tristesa emocional d’aquell nen d’Annie Hall –alter ego de Woody Allen– que es queixava amargament perquè «l’univers s’expandeix». A mi em donava exactament la mateixa impressió. El diumenge era un dia àrid, una plana extensa i silenciosa que s’obria entre l’esbarjo esgotat del dissabte i l’ombra llunyana però inexorable del dilluns. Un desert de temps en què els carrers semblaven més buits, les hores més lentes i qualsevol joguina perdia la gràcia al cap de pocs minuts, com si fins i tot l’entusiasme s’hagués pres festa.

Julio Cortázar, en els seus primers anys d’exili a París, va confessar que els diumenges el turmentaven d’una manera especial. En una ocasió, després de passar tot el dia tancat a l’apartament, va sortir a caminar desesperat i es va aturar vora el Sena a contemplar un home que pescava sol, en un riu on era evident que no hi havia peixos. En aquell gest inútil, repetitiu i sense propòsit, Cortázar va veure reflectida la condició del diumenge: una activitat que només servia per matar el temps, per fer passar les hores mentre s’esperava que la vida tornés a començar.

El vers de Racine a Les Plaideurs –«Per ma fe! Qui es refiï del futur és ben neci: tal com riu divendres, diumenge plorarà»– revela una altra capa d’aquesta tristesa dominical. El diumenge no és només un desert que cal travessar, sinó una caixa de ressonància emocional on els dies passats retornen amb tota la seva càrrega. El que divendres era rialla, diumenge esdevé plor, com si el setè dia tingués la capacitat perversa de girar la truita dels afectes i fer-nos pagar, amb interessos, l’alegria pretèrita. És el dia de la ressaca moral, on els excessos de l’alegria es converteixen en deute, on el cos encara recorda el moviment, però l’ànima ja només vol quietud.

El cinema també s’ha endinsat en aquesta jornada amb mirades oposades. Quan Jules Dassin titula la seva comèdia Never on Sunday (1960), ho fa des de la celebració de la llibertat: la protagonista, una prostituta alegre i sense complexos, es reserva el diumenge per a ella, com un territori sagrat on no es barreja el treball ni la moral. És el dia que es preserva intacte, potser l’únic que realment li pertany. En canvi, Sunday Bloody Sunday (1971) de John Schlesinger pren el títol per retratar exactament el contrari: la cruesa d’un diumenge qualsevol a Londres, amb els seus carrers buits i la llum grisa, on tres amants viuen la buidor d’una relació que no acaba de ser-ho del tot. No hi ha sang, però sí la ferida sorda de la soledat compartida, la consciència que alguna cosa important està a punt de fugir. Dues mirades, doncs: la del diumenge com a refugi i la del diumenge com a mirall de tot allò que ens manca.

Potser per això, quan mirem enrere, tots els diumenges de la infantesa s’assemblen tant. Thomas de Quincey ho va expressar amb una contundència definitiva: «A duller spectacle this earth of ours has not to show than any Sunday in London» –«No hi ha a la terra espectacle més trist que un diumenge qualsevol a Londres». La ciutat buida, les botigues tancades, aquell silenci que només trenca, de tant en tant, el so llunyà d’unes campanes. Però el més inquietant ho va escriure Jean Rhys: «The feeling of Sunday is the same everywhere, heavy, melancholy, standing still. Like when they say ’As it was in the beginning, is now, and ever shall be, world without end’». La sensació del diumenge és la mateixa a tot arreu: pesant, melancòlica, aturada. Com quan diuen «així com era al principi, és ara i serà sempre, pels segles dels segles». I és exactament això: el diumenge participa de l’eternitat, però d’una eternitat buida, sense esdeveniments, on res no passa perquè ja ha passat tot. Un temps litúrgic sense déu, una pregària sense fe. L’univers s’expandeix, sí, però a dins seu tot roman immòbil, com aquell nen que mira el rellotge i espera que les busques es decideixin a avançar, que l’univers s’expandeixi d’una vegada per totes i que arribi un altre dia, encara que sigui dilluns i hagi de tornar a escola.