Viatge en automòbil

Vivim en una època en què per viatjar gairebé tot s’hi val. No passa un dia en què veiem com amics o desconeguts ens anuncien les seves fantàstiques aventures en bicicleta, en moto, en vaixell, en autocaravana, en patinet, en avió o en el que sigui. Qualsevol mena de viatge és digne de ser remarcat i anunciat a les xarxes socials com si s’hagués acabat d’inventar la sopa d’all o alguna cosa semblant. Hi ha gent que, posats a dir, fins i tot troba apassionant agafar un tren, i no dic que no tingui la seva morbositat, però l’automòbil encara és el més comú dels mitjans de transport i no sento mai ningú vantar-se d’això, suposo que és perquè passejar-se –només passejar– en cotxe ara ja no és prou glamurós.

Dic tot això, evidentment, perquè m’estic retrobant amb aquesta afició –no en diré un esport– que consisteix en pujar a l’automòbil i recórrer les carreteres més modestes i millor o pitjor asfaltades d’aquest país, sense un destí concret ni amb ànim de guanyar cap medalla, ni per trencar cap rècord, només pel plaer de contemplar el paisatge. Fent-ho t’adones que no sempre la via més curta és la millor i que no cal estar pendent del Google Maps si no és per a sortir d’algun polígon industrial o d’una urbanització construïda precisament per a atrapar-te com a una mosca en la seva xarxa.

El món puja i baixa, canvia sobtadament de direcció i la llum del sol dibuixa ombres capricioses. El paisatge es desplega sempre benignament davant del parabrisa. Les cases de pagès sorgeixen dels seus amagatalls entre els arbres, els camps retallats i esmotxats s’estenen als seus peus com una catifa, les muntanyes més llunyanes desdibuixades per la calitja serveixen de fita i els turons més propers, coronats d’arbres punxeguts, semblen col·locats en el seu lloc només per a recompondre’ns l’ànima. 

L’automòbil em serveix bàsicament per això. Hi ha qui està abonat a Netflix per seguir les sèries de moda o utilitza ulleres 3D per a provar noves sensacions, mentre jo aquest estiu em passejo gaudint del país i de l’aire climatitzat del vehicle. No són viatges gaire llargs, només és qüestió d’un matí o d’una tarda, són viatges en el sentit més renardià de la vida, per recórrer sencera la pàtria que ens envolta a tocar de la mà.

La pàtria, la meva pàtria –tal com pensava també Jules Renard– és simplement això: tot allò que es pot abraçar al voltant en unes hores del meu veïnat, del meu fornell, durant una passejada automobilística, sempre a punt per tornar a dinar o a sopar a casa, perquè com a casa no es menja enlloc. Encara que siguin les restes de la nevera, sempre és millor que pagar per un mal de ventre en un restaurant recomanat a les xarxes.

Tot això ho explico sense ànim de convèncer, que cadascú faci el que vulgui, no voldria pas que ara les meves carreteretes s’omplissin de badocs automobilístics com jo. Que tothom segueixi amb les seves dèries, només faltaria, que la vida és curta i la gasolina cara –i l’electricitat també– i tots, si fa no fa –tal com deia en Pla–, tenim les hormones tristes.

Henri Michaux deia que el dia que els cotxes comencessin a pensar els Rolls-Royce estarien més angoixats que els taxis. Michaux, que va morir l’orwel·lià any de 1984, no sé què diria ara, en què alguns taxis ja han començat a pensar i els Rolls-Royce probablement també. El meu cotxe pensa just el que li permet la tecnologia de la seva categoria i jo cada vegada penso menys, però mentrestant em passejo per aquest país menut amb l’alegria que em proveeix la meva santa ignorància.

Foto Quim Curbet.