L’udol dels records

Diuen que la memòria és una matèria fràgil que s’estova amb el pas del temps. Els noms de les persones s’humitegen i es desprenen de l’orla que pacientment hem anat component en el nostre cap, les dates es barregen i els records en general comencen a anar a la seva. Tot allò que creiem immutable, amb el pas dels anys es va convertint en una mena de pasterada, un batibull d’imatges i de conceptes flotant en un brou que anomenem “oblit”.

Amb els anys pensem que s’esvaeixen els fets que consideràvem importants, però, en realitat, el que passa és que els records més rellevants queden i les menudalles s’enfonsen fins al fons de l’escudella. La qüestió és que no tots els fets més remarcables són els que ens agrada recordar, n’hi ha molts que preferiríem esborrar, però la nostra memòria, més eficaç del que sembla, es nega rotundament a oblidar.

No hi ha dia en què no recordem aquell rostre malcarat, aquella paraula fora de to o aquell moment en què ens vam veure exposats al ridícul més evident. Tot queda gravat amb lletres de foc, il·luminat amb rètols de neó que fan pampallugues a dins del nostre cap. Cada dos per tres ens assalten aquests records que evidenciem amb un renec ofegat, una contracció a la cara o la visió llunyana d’un psiquiatre que ens contempla fregant-se les mans.

L’escriptor txec Milan Kundera va exposar la seva pròpia teoria sobre el tema en El llibre del riure i de l’oblit. En un dels capítols explica la paraula txeca litost, que l’autor diu que no es pot traduir amb precisió a cap altre idioma. Litost és, com afirma el narrador, «un estat de turment creat per la visió sobtada de la pròpia misèria». La primera síl·laba d’aquest mot, ens diu Kundera que sona com l’udol d’un gos abandonat. L’autor acaba concloent que «El record del fàstic és més gran que el de la tendresa» i potser precisament d’això és del que tracta aquest article. El problema no és l’oblit sinó el fàstic que ho inunda tot. 

Gairebé tothom recorda la seva infantesa amb melangia, com una edat alegre i molt allunyada de les vicissituds de la seva època. La meva mare, per exemple, recordava els anys de la guerra, quan ella tenia set o vuit anys, com un temps feliç on succeïen coses extraordinàries i avions que passaven pel cel per llençar bombes aquí i allà, però sense arribar mai a trencar del tot la rutina diària. Kundera també deia que «Els nens no tenen passat i aquest és tot el misteri de la màgica innocència del seu somriure». Els nens són feliços perquè encara no han acumulat prou records, és amb el temps, quan es van emmagatzemant els records, quan sorgeix la insatisfacció. El problema no és l’oblit, el problema és la memòria.

Foto Quim Curbet, 1973.