Al caliu del fornell

  Un any més que ha passat com un sospir, un sospir més d’aquest segle, malaurat com els segles precedents. No hem après res, no hem digerit res i tot s’escapa, com una diarrea incontenible pels intestins del temps. Anem furgant aquí i allà, tot esperant que arribin temps millors, però ens enfanguem sempre en els mateixos fangs i continuem cantant, a tota hora, la mateixa cançó desesperada. El 4 de març, a l'altre costat de l'Atlàntic, mentre Donald Trump ballava una dansa d’aparellament damunt la taula del despatx oval, l’empresa Colossal Biosciences creava ratolins llanuts com a part dels seus esforços per recuperar els mamuts de l’extinció. Però la ciència política, que sempre va pel davant, ja ha clonat i posat en circulació els seus propis paquiderms d’ullals blancs i cabelleres excelses, que ens governen aquí i allà escampant excrements d’odi per tots els racons del planeta. Poc després, el 7 d’abril, mentre el mateix Trump escopia damunt la closca dels seus súbdits, la m...

Quan plou, aquest país s’estova i es remulla com una llesca de pa sec en el fons d’un plat de sopa. Els rius vessen regalims d’oli pel crostó, de les muntanyes baixen grumolls de molla, els camps s’amaren d’un suc espès i els trens rellisquen de les vies per falta de panificació. Quan plou, la gent de ciutat es mira el cel amb cara de no haver vist mai ploure i gemeguen com si fos un càstig diví, una plaga bíblica enviada per un déu venjatiu. Perquè, en el fons, pensem que la pluja és cosa d’altres latituds, de països més avançats, de societats més tolerants i lliures, on a més de ploure també hi neva. Aquí quan plou de veres és una anomalia, una excepcionalitat que els meteoròlegs celebren enfilant-se a un fanal amb les estadístiques a la mà i un somriure cinematogràfic a la boca. En aquesta terra la pluja és com la justícia o com la llei, va com va, i no sempre plou damunt de qui porta impermeable. Aquí hi ha qui creu que els desaigües serveixen per llençar-hi escombraries i que les ...

  El meu germà gran, que era un aficionat del Barça, ja cap al final de la seva vida va descobrir el plaer de contemplar partits gravats, perquè en tots ells, ja d’entrada, sabia el resultat. Amb aquesta premissa, triava només els partits en els quals el seu equip no perdia. S’estalviava moltes emprenyades i anava sempre a dormir feliç. Darrerament, a mi em passa una mica el mateix, m’agrada mirar pel·lícules que ja he vist moltes vegades i, sobretot llegir llibres d’història. Em conforta saber en tot moment com acabaran i també procuro triar els que, al final, guanyen els meus. Són pocs, he de confessar-ho, i gairebé sempre m’obliguen a repetir el tema, però són tan confortables! L’any 2023, el director italià Nanni Moretti va estrenar una pel·lícula que portava per títol Il sol dell’avvennire . Era un guió complicat que es desenvolupava en tres nivells diferents: el de la pel·lícula que rodava ell mateix, la seva història de crisi personal i les dificultats que sorgien en la prod...

  Diuen que una pàtria no és el lloc d’on un se’n va, és el lloc on sempre es torna. Una pàtria és un arbre vora el camí que serva el record de les ombres dels caminants, una pàtria és una casa que lliga el seu destí a un fil de fum que puja fins als núvols, una pàtria és un nen que juga indiferent a tot el que passa al seu voltant. Una pàtria és el que li sembla a cadascú, perquè les pàtries són la suma de moltes voluntats a vegades contradictòries. Una pàtria es forja amb minúscules peces, amb engranatges que giren com en la maquinària d’un rellotge antic. Ningú sembla comprendre la utilitat de cada roda, de cada palanca, de cada molla, ni per què cada ressort sembla obeir a una dinàmica diferent. A vegades és millor tancar la tapa, oblidar-nos del mecanisme i contemplar només el plàcid pas de les hores en les broques, damunt la blanca esfera del temps. Diuen que una pàtria no és el lloc d’on un se’n va, és l’indret on un arriba. Una pàtria no és només l’obaga on estan enterrats ...

  Els antics grecs anomenaven “Kairós” a aquell punt de perfecció on tot encaixa definitivament. La mitologia ho va personificar amb la imatge d’un adolescent alat amb un manyoc de cabells al front, però calb pel darrere, el que es pot interpretar com que se l’ha de trobar i agafar al moment just, ja que si no es pot escapar. Els llatins l’anomenaven “Cerus” o “Ocassio”, la qual cosa ens porta a la coneguda frase castellana que diu “ A la ocasión la pintan calva ”. A vegades vivim com un rellotge que no és conscient que de tant en tant necessita donar-li corda. Som el que som perquè tenim memòria, sense records personals i col·lectius no seríem res. La memòria és la corda del rellotge, però, malgrat tot, tot sovint arribem a pensar que vivim en un present continu, en una mena de cinta sense fi que es va desenvolupant màgicament sota els nostres peus. Potser conscients d’aquest problema, un grup de gent es va reunir l’altre dia en un racó de Girona per a fer memòria de Dolors Condom...

El 613 és un nombre primer només divisible per ell mateix i per 1. Diuen que el mot love sona 613 vegades en les cançons dels Beatles, i que no per casualitat 613 esglaons menen fins al capdamunt del Madison Square Garden, perquè 613 foren les victòries que aconseguí Red Holzman, el llegendari coach dels New York Knicks. Diuen també –i els que expliquen aquestes coses no acostumen a equivocar-se– que una magrana conté 613 llavors de saviesa, tantes com els manaments de la Torà, el llibre de la Llei del poble jueu. Potser per aquesta raó encara neixen magraners en els jardins ocults del call de Girona i els seus fruits tardorencs esclaten obscenament damunt dels murs. Persèfone, filla de Zeus i de Demèter, que va menjar sis grans de magrana a l'Hades, va tenir seriosos problemes amb la gerontocràcia mitològica i jo, que durant les tardors de la meva vida n’he menjat moltes més, espero que l’Hades no m’ho tingui en compte. Al nostre país tot ens va venir del mar; les magranes, prob...