La lliçó del silenci

 Els antics grecs anomenaven “Kairós” a aquell punt de perfecció on tot encaixa definitivament. La mitologia ho va personificar amb la imatge d’un adolescent alat amb un manyoc de cabells al front, però calb pel darrere, el que es pot interpretar com que se l’ha de trobar i agafar al moment just, ja que si no es pot escapar. Els llatins l’anomenaven “Cerus” o “Ocassio”, la qual cosa ens porta a la coneguda frase castellana que diu “A la ocasión la pintan calva”.

A vegades vivim com un rellotge que no és conscient que de tant en tant necessita donar-li corda. Som el que som perquè tenim memòria, sense records personals i col·lectius no seríem res. La memòria és la corda del rellotge, però, malgrat tot, tot sovint arribem a pensar que vivim en un present continu, en una mena de cinta sense fi que es va desenvolupant màgicament sota els nostres peus.

Potser conscients d’aquest problema, un grup de gent es va reunir l’altre dia en un racó de Girona per a fer memòria de Dolors Condom i Gratacós, llatinista, humanista i professora. Sota la placa que porta el seu nom, en una placeta a l’eixample de la ciutat, es van llegir fragments d’articles seus, d’entre els quals en cal destacar el text de la seva darrera classe, que portava per títol: “La lliçó del silenci”.

Mentre es llegien aquests textos, entre el “magno silentio” dels participants, formats en rotllana, anava passant gent de tota mena i pelatge que se’ls miraven de reüll i molts dels quals segurament pensaven que es tractava d’algun tipus de ritu vinculat a alguna religió local.

Del pati d’un col·legi proper sorgia la cridòria de l’hora del pati i els cotxes passaven oferint tota la mena de rebomboris que s’espera del parc automobilístic. Així i tot, era perfectament audible la lliçó de la professora Condom, en veu d’una de les seves alumnes, quan citava al poeta Ovidi, referint-se als deixebles de Pitàgores com “coetus silentum”, la multitud dels silenciosos.

Ara, quan els arbres ja s’han anat despullant i d’alguna manera ja comença a flotar en l’ambient allò que s’anomena “Esperit de Nadal”, apareix el nostre kairós particular, aquell moment en què girem la vista cap al passat, allà on habiten tots aquells que ja no hi són, totes les veus que s’han apagat per sempre, però que d’alguna estranya manera sorgeixen encara, aquí i allà, en algun racó perdut d’alguna ciutat i ens il·lustren amb la seva lliçó, forjada amb paraules i amb silencis, però sobretot amb els records que ens fan ser el que som.