El sol del futur

 El meu germà gran, que era un aficionat del Barça, ja cap al final de la seva vida va descobrir el plaer de contemplar partits gravats, perquè en tots ells, ja d’entrada, sabia el resultat. Amb aquesta premissa, triava només els partits en els quals el seu equip no perdia. S’estalviava moltes emprenyades i anava sempre a dormir feliç.

Darrerament, a mi em passa una mica el mateix, m’agrada mirar pel·lícules que ja he vist moltes vegades i, sobretot llegir llibres d’història. Em conforta saber en tot moment com acabaran i també procuro triar els que, al final, guanyen els meus. Són pocs, he de confessar-ho, i gairebé sempre m’obliguen a repetir el tema, però són tan confortables!

L’any 2023, el director italià Nanni Moretti va estrenar una pel·lícula que portava per títol Il sol dell’avvennire. Era un guió complicat que es desenvolupava en tres nivells diferents: el de la pel·lícula que rodava ell mateix, la seva història de crisi personal i les dificultats que sorgien en la producció del mateix film. La pel·lícula que es rodava reflectia la contradicció que es va produir als anys cinquanta en el Partit Comunista Italià quan la Unió Soviètica va esclafar la revolta hongaresa.

Segons el guió previst, el personatge principal d’aquest film –a dins de l’altre film–, en un final sense esperança, acaba suïcidant-se, però el director, conscient del seu poder, en darrera instància decideix canviar totalment el final. El protagonista convenç Togliatti, el secretari general del PCI, de trencar relacions amb el Partit Comunista de la Unió Soviètica i amb una catàrtica desfilada per la Via dei Fori Imperiale acaba tot amb final feliç.

L’any 1977, a l’Aliança del Poble Nou, va tenir lloc el segon congrés del PSC-C, en el qual es va decidir fusionar-se amb la Federació catalana del PSOE. El congrés estava presidit per una imatge d’un sol sorgint entre dues muntanyes, era el sol del futur, el mateix sol al qual al·ludien els partisans italians quan cantaven el seu himne Fischia il vento: «Fischia il vento, urla la bufera, / scarpe rotte e pur bisogna andar / a conquistare la rossa primavera / dove sorge il sol dell’avvenir.»

Desgraciadament, aquell sol del PSC aviat es va pondre per no tornar a ressorgir mai més. Si tinguéssim el mateix poder que tenia Nanni Moretti, canviaríem aquell final, però és evident que això no és possible. Ens haurem d’acontentar continuant mirant pel·lícules amb un desenllaç més acollidor i llegint llibres d’història en els quals sabem sempre ja d’entrada que acabaran guanyant els bons.