Magranes i ermites

El 613 és un nombre primer només divisible per ell mateix i per 1. Diuen que el mot love sona 613 vegades en les cançons dels Beatles, i que no per casualitat 613 esglaons menen fins al capdamunt del Madison Square Garden, perquè 613 foren les victòries que aconseguí Red Holzman, el llegendari coach dels New York Knicks.

Diuen també –i els que expliquen aquestes coses no acostumen a equivocar-se– que una magrana conté 613 llavors de saviesa, tantes com els manaments de la Torà, el llibre de la Llei del poble jueu. Potser per aquesta raó encara neixen magraners en els jardins ocults del call de Girona i els seus fruits tardorencs esclaten obscenament damunt dels murs.

Persèfone, filla de Zeus i de Demèter, que va menjar sis grans de magrana a l'Hades, va tenir seriosos problemes amb la gerontocràcia mitològica i jo, que durant les tardors de la meva vida n’he menjat moltes més, espero que l’Hades no m’ho tingui en compte.

Al nostre país tot ens va venir del mar; les magranes, probablement, també. Tot menys les ermites que ja hi eren. Estic segur que sis-cents anys abans de Crist, quan van arribar per primera vegada els grecs a les nostres costes, les ermites ja existien, perquè sorgiren de la terra molt abans, quan es conformaren els primers turons, les primeres muntanyes, les ermites són restes de meteorits, espurnes d’erupcions volcàniques. 

Són petits temples que floten en el paisatge i que serveixen per a agenollar-se davant de la divinitat de torn, en funció del mil·lenni en què t’hagi tocat viure. Es dibuixen en l’horitzó com el calze d’una magrana, són punt d’arribada o de trobada, indrets solitaris per definició, que la llum de la lluna sempre embolcalla entre núvols fosforescents i que el sol de cada matí encén amb tons de rosa i malva. 

Les pedres que les han conformat han agafat les mateixes qualitats que la pell dels fruits tardorals, les teules tenen tons de pell de magrana, les portes matisos de figa seca, les naus dibuixen relleus de panotxa, els penells tenen rovell color de codony i els òculs obscurs traspuen reflexes de gra de raïm. Al seu voltant hi creixen xiprers llargueruts i esbarzers de tiges punxegudes, s’hi estenen les pinedes de verd perenne i les fonolledes de perfum anisat, no hi ha camí que no dugui a una ermita i no hi ha poble que no hi celebri un aplec.

Les ermites són matèria i memòria, part consubstancial d’una terra mastegada pel temps i devorada per la història. A vegades em sento, abans que res, habitant d’aquesta terra amb ermites i em desperto cada dia amb una llàgrima de rosada que em cau per la parpella i amb un regust a la boca de pedra d’ermita i de fusta de magrana que em fa escriure coses com aquestes.

iPhoto Quim Curbet.