La frontera ferroviària

De petit, el meu món estava separat de la resta per l’enorme estació de mercaderies de Girona, una barrera de ferro, ferralla i combois ferroviaris que marcava la frontera de la meva infantesa. Eren deu o dotze vies –més les del tren d’Olot– que ocupaven tot l’espai físic i visual entre el meu barri i la ciutat pròpiament dita, un territori erm i laberíntic. Naturalment, estava totalment prohibit el pas, però tothom hi passava perquè no hi havia altre remei; era el passadís obligat, un acte de desobediència quotidiana i comunitària.

En aquells anys tot era en blanc i negre, però aquella part del món –amb la foscor dels vagons, el gris suat de les pedres i el sutge persistent– ho era encara més, com una fulla d’un llibre de fotografies antigues on s’havia aturat el temps. Cada dia hi passàvem, els petits i els grans, entre els vagons aturats, per sota, o a través de les torretes dels vagons de mercaderies. No recordo que mai ningú es fes mal, però ja he dit que els meus records són en blanc i negre i és difícil a vegades discernir entre una taca de sang i una d’oli ferroviari. Els trens funcionaven per ordre governativa i si mai hi havia algun accident només transcendia pel canal oficial.

Era un món petit, on la gent anava a treballar a peu i els nens acudíem a l’escola amb el mateix sistema de locomoció. Els trens només servien per viatjar molt de tant en tant a ciutats llunyanes on circulaven vehicles pintats de negre i de groc. Servien també per a transportar treballadors ferroviaris i sacs de mercaderies d’un costat a l’altre. Però sobretot, servien per dividir el món en dos: el nostre, el del barri amb carrers enfangats, i l’altre, el de la ciutat, amb avingudes amb llambordes, edificis amb porteria i policies municipals, al qual només podíem accedir travessant aquell mar de vies amb l’emoció silenciosa de qui viola una llei invisible però sempre present.

Com va escriure Joaquim Carbó –que va néixer a Caldes de Malavella, un altre indret ferroviari–, «la memòria s’alimenta de buits i de llocs que ja no són». Ara el món ha canviat, ja no és analògic i tot és digital. Els colors han aparegut en el mapa de la ciutat i l’estació de mercaderies ha deixat pas a un parc, un parc sense arbres, però fàcil de travessar. Les nostres ciutats s’han inflat com un globus i ens hem allunyat els uns dels altres. La fàbrica ja no és al costat de casa, ni l’escola, ni la botiga. Ja no podem anar a peu. Necessitem el tren, el cotxe, l’autobús o el patinet.

I aquí ve la irònica perfecció del progrés. Aquella frontera de ferro, aquella barrera que ens empenyia a una desobediència vital, ha estat substituïda per una altra, més intangible però infinitament més paralitzant. Els combois que ara han de connectar-nos, els trens de Rodalies, continuen passant i s’aturen sovint, però ja no ho fan per l’ordre sever d’un règim que almenys feia funcionar les màquines, sinó per la desídia calculada d’un Estat que prefereix invertir en altres coses i en altres indrets. La nova frontera ja no és de ferralla, sinó de retards, de cancel·lacions i de vagons escanyats per la falta d’inversió. Ens van treure l’antiga barrera física, i a canvi, amb la sorna fina de qui fa un regal enverinat, ens han deixat una xarxa ferroviària maltractada, la frontera definitiva de la impotència. Ara sí que no hi ha altre remei.

Foto Josep Buil Mayral / CRDI, 1966.