Sobre Rodalies i la ceguesa

Imagineu-vos la sala d’embarcament d’un aeroport on es presenten el millor pilot i copilot de la companyia. Tots dos són cecs, fent servir bastó i ulleres fosques. Els passatgers, entre incrèduls i aterrits, i mig convençuts, pugen a l’avió. L’aparell accelera per la pista sense enlairar-se, mentre el pànic col·lectiu creix. Quan el final de l’asfalt sembla imminent i els crits arriben a la cabina, l’avió s’eleva. En aquell moment, el pilot li diu tranquil·lament al seu company: «El dia que els passatgers no cridin, ens la fotrem». Una broma àcida que circula aquests dies per les xarxes i que ens interpel·la sobre el nostre paper en la societat: què passarà el dia en què deixem de cridar?

Durant aquests dies de caos ferroviari a Catalunya, els crits s’han sentit fins a Madrid i encara hem cridat poc. Aquest caos, però, no és un accident aïllat en una línia de rodalia, sinó la manifestació aguda d’una malaltia crònica: la desconnexió entre les decisions d’altura i la realitat que viuen els usuaris. L’acudit apunta directament al cor del problema: la por i la impotència dels passatgers no són un defecte, sinó l’últim sistema d’alarma quan tots els altres han fallat. Els tècnics i gestors, asseguts a les seves cabines de comandament llunyanes, poden arribar a veure aquests crits com un soroll irritant, una disfunció a silenciar. El veritable perill arriba, ens avisa la broma negra, quan la ciutadania, exhausta, es resigna i calla. Quan acceptem que el tren sempre arribarà tard, que l’autobús no passarà, o que l’avió no enlairarà mai a temps. En aquell silenci sepulcral, normalitzat, és quan ens la juguem de veritat. Perquè el funcionament del sistema ja no es mesura per la seva eficàcia, sinó per l’absència de queixes. I un sistema que només tem la cridòria, no un funcionament digne, està condemnat a l’esfondrament.

Aquesta resignació ens retorna a la ceguesa més perillosa, la que no és física sinó d’obediència i conformisme. José Saramago ja ho va preveure a Assaig sobre la ceguesa: «Dins de nosaltres hi ha una cosa que no té nom, i això és el que realment som». Potser aquesta cosa sense nom és l’últim crit interior que, un dia, pot decidir no sortir. El dia que l’acceptació substitueixi la indignació, haurem perdut el darrer indicador que ens mantenia vius, col·lectivament, en un món que, de vegades, sembla voler funcionar a les palpentes. I potser per això ens agrada tant l’acudit del pilot cec: perquè, en el fons, tots portem ulleres fosques davant d’algun abisme.

La metàfora del col·lapse que dibuixa avui [27 de gener] Vicent Partal a VilaWeb –un sistema que ha exhaurit “totes les reserves d’elasticitat” després de dècades de saturació i negligència– ens dóna nom i cognoms a la ceguesa voluntària que denuncia el nostre acudit. No es tracta d’una avaria puntual, sinó de l’explosió d’una lògica que ha sacrificat el manteniment, la cura i la prevenció en l’altar de l’extracte immediat i de l’espectacle polític de l’endemà. La cridòria dels passatgers, que els pilots de la broma necessiten per a enlairar-se, s’han convertit en el símptoma més visible d’aquesta degradació cel·lular. I la resposta ha estat, precisament, intentar silenciar els que millor coneixien les esquerdes, com si el problema fos el crit i no l’abisme. La pregunta que ens queda és si, com diu Partal, hi ha prou humilitat i coratge per començar a reconstruir allò que s’ha deixat ensorrar silenciosament, o si seguirem tots plegats, passatgers i pilots, en aquest vol cec cap al final de l’asfalt.

 

iPhoto Quim Curbet.