Entrades

Quan la pagesia escriu el país

Imatge
Gener, el primer mes, porta el nom del déu Janus, el de dues cares que mira el passat i el futur. És un temps de començaments i de propòsits nous. Els dies comencen a allargar-se, però el fred es consolida. A partir de la segona setmana, gener es torna més pagà i rural amb Sant Antoni Abat, patró dels animals. La setmana següent arriba Sant Pau, el primer ermità, i el 25 la Conversió de Sant Pau, tancant el cicle hivernal de festes de foc. Els propòsits d’any nou es posen a prova mentre el camp hauria de descansar, preparant-se per al treball de la primavera. Però ara, la pagesia catalana, com moltes altres del sud d’Europa, s’ha erigit en una de les veus més crítiques contra el tractat comercial entre la UE i Mercosur. El seu temor rau en l’arribada massiva de productes agroalimentaris produïts sota estàndards mediambientals i sanitaris menys rigorosos, que provocarien una competència deslleial insostenible. Els pagesos alerten que aquest acord, en posar en perill explotacions familia...

Valia la pena intentar-ho

Imatge
Els catalans estem fets de substàncies primordials i de finíssimes capes, a vegades contradictòries entre si, d’intel·ligència i de memòria. La nostra història va començar quan comprenguérem que més enllà dels altres individus més propers i més enllà de la tribu, podíem arribar a compartir valors similars, els sons d’una mateixa parla i la protecció benèfica d’éssers eteris. Des d’aleshores hem alçat altes torres i hem dibuixat camins allà on només hi havia pols. Hem conreat camps de blat i d’oliveres, hem arrenglerat fileres de vinyes fins a l’horitzó i camps de maduixes que sempre floreixen. Hem cantat cançons d’amor i d’enyorança, hem explicat contes a la vora del foc generació rere generació i hem après el significat dels signes, que ens han permès fixar el sentit de totes les coses. Els catalans hem descobert bellesa en el mabre i en la carn. Ens hem sentit atrets pels espadats del desig i de la passió. Hem lluitat contra els elements de la naturalesa i contra les lleis de la físi...

Les papallones de la nostalgia

Imatge
El que uns enyorem, altres pensen que és un malson; igual que la riquesa, la nostàlgia va per barris. Això es veu clar aquests dies de festes inesgotables, quan mires al teu voltant i et comencen a escopir a la cara tota mena de missatges presumptuosament nostàlgics. Per sort tot s’acaba i, després de les campanades, i del primer nen de l’any, i dels Reis d’Orient, el món torna irremissiblement a la realitat de cadascú. Ens hem avesat a una realitat aparentment complexa, però molt aprimada. Només cal gratar una mica en la superfície per fer aflorar tota mena de pors i de neurosis. Si ens ho fem mirar, resulta que tots estem malalts: ningú té la temperatura corporal normal, ni la tensió perfecta i, si ens fan passar un test de Rorschach, aquells en què tot sembla una papallona, resultarà que la majoria hi veurem els monstres més abominables. Ara, quan ja sabem amb certesa que no ens ha tocat la loteria, ni la grossa, ni ens tocarà la del nen, perquè no n’hem comprat cap número; ara, qua...

Nits de Reis

Imatge
Recordo les nits de reis de la nostra infantesa com una llangor llunyana, perduda en el temps, més enllà de la ratlla d’aquest segle, més enllà dels anys noranta, dels anys vuitanta i dels anys setanta. Aquelles nits de vigília es desenvolupaven sota un cel que presagiava fred, pluja, o les dues coses alhora; en un temps pretèrit, remot i plastificat, que alguns anomenen ara “els meravellosos anys seixanta”. Recordo veure passar uns reis de carnestoltes sota un balcó de poble i uns reis invisibles des del terrat de casa, un any que em vaig haver de quedar al llit per culpa d’una grip. Però sobretot recordo els reis de cartó-pedra de Girona, arribant per la carretera de Barcelona, la nit del 5 de gener de 1966 o de 1967. Els reis, en aquella època, només podien arribar d’algun lloc gran i lluminós, però era evident que pel camí havien anat perdent una mica de lluentor.   Recordo les cares cendroses dels pares i de les mares, dels avis i de les tietes; recordo el pas nerviós dels cav...

El dia dels innocents

Imatge
  Un any més que ha passat com un sospir, un sospir més d’aquest segle, malaurat com els segles precedents. No hem après res, no hem digerit res i tot s’escapa, com una diarrea incontenible pels intestins del temps. Anem furgant aquí i allà, tot esperant que arribin temps millors, però ens enfanguem sempre en els mateixos fangs i continuem cantant, a tota hora, la mateixa cançó desesperada. El 4 de març, a l'altre costat de l'Atlàntic, mentre Donald Trump ballava una dansa d’aparellament damunt la taula del despatx oval, l’empresa Colossal Biosciences creava ratolins llanuts com a part dels seus esforços per recuperar els mamuts de l’extinció. Però la ciència política, que sempre va pel davant, ja ha clonat i posat en circulació els seus propis paquiderms d’ullals blancs i cabelleres excelses, que ens governen aquí i allà escampant excrements d’odi per tots els racons del planeta. Poc després, el 7 d’abril, mentre el mateix Trump escopia damunt la closca dels seus súbdits, la m...

Plou, però plou poc

Imatge
Quan plou, aquest país s’estova i es remulla com una llesca de pa sec en el fons d’un plat de sopa. Els rius vessen regalims d’oli pel crostó, de les muntanyes baixen grumolls de molla, els camps s’amaren d’un suc espès i els trens rellisquen de les vies per falta de panificació. Quan plou, la gent de ciutat es mira el cel amb cara de no haver vist mai ploure i gemeguen com si fos un càstig diví, una plaga bíblica enviada per un déu venjatiu. Perquè, en el fons, pensem que la pluja és cosa d’altres latituds, de països més avançats, de societats més tolerants i lliures, on a més de ploure també hi neva. Aquí quan plou de veres és una anomalia, una excepcionalitat que els meteoròlegs celebren enfilant-se a un fanal amb les estadístiques a la mà i un somriure cinematogràfic a la boca. En aquesta terra la pluja és com la justícia o com la llei, va com va, i no sempre plou damunt de qui porta impermeable. Aquí hi ha qui creu que els desaigües serveixen per llençar-hi escombraries i que les ...

El sol del futur

Imatge
  El meu germà gran, que era un aficionat del Barça, ja cap al final de la seva vida va descobrir el plaer de contemplar partits gravats, perquè en tots ells, ja d’entrada, sabia el resultat. Amb aquesta premissa, triava només els partits en els quals el seu equip no perdia. S’estalviava moltes emprenyades i anava sempre a dormir feliç. Darrerament, a mi em passa una mica el mateix, m’agrada mirar pel·lícules que ja he vist moltes vegades i, sobretot llegir llibres d’història. Em conforta saber en tot moment com acabaran i també procuro triar els que, al final, guanyen els meus. Són pocs, he de confessar-ho, i gairebé sempre m’obliguen a repetir el tema, però són tan confortables! L’any 2023, el director italià Nanni Moretti va estrenar una pel·lícula que portava per títol Il sol dell’avvennire . Era un guió complicat que es desenvolupava en tres nivells diferents: el de la pel·lícula que rodava ell mateix, la seva història de crisi personal i les dificultats que sorgien en la prod...