Nits de Reis

Recordo les nits de reis de la nostra infantesa com una llangor llunyana, perduda en el temps, més enllà de la ratlla d’aquest segle, més enllà dels anys noranta, dels anys vuitanta i dels anys setanta. Aquelles nits de vigília es desenvolupaven sota un cel que presagiava fred, pluja, o les dues coses alhora; en un temps pretèrit, remot i plastificat, que alguns anomenen ara “els meravellosos anys seixanta”.

Recordo veure passar uns reis de carnestoltes sota un balcó de poble i uns reis invisibles des del terrat de casa, un any que em vaig haver de quedar al llit per culpa d’una grip. Però sobretot recordo els reis de cartó-pedra de Girona, arribant per la carretera de Barcelona, la nit del 5 de gener de 1966 o de 1967. Els reis, en aquella època, només podien arribar d’algun lloc gran i lluminós, però era evident que pel camí havien anat perdent una mica de lluentor. 

Recordo les cares cendroses dels pares i de les mares, dels avis i de les tietes; recordo el pas nerviós dels cavalls i el ronc rovellat dels camions de les joguines; recordo les gorres de mudar dels senyors escombriaires, els cascs inversemblants dels policies municipals i les pistoles –i les llargues porres– d’uns altres policies de gris. Però recordo també que alguna cosa rara m’estrenyia el pit i que és l’única sensació que encara em plau enyorar.

Any rere any els Tres Reis entraven a casa sense trucar. Eren personatges duals, ambivalents, que ens portaven allò que havíem demanat i també tot el contrari. La nit del cinc al sis de gener es passejaven per les ciutats i els pobles, recorrien els barris, entraven a totes les cases, fins i tot allà on no se’ls esperava. La seva silueta inquietant, sorgida no se sabia ben bé d’on, es dibuixava sobre la pols dels camins, res no els aturava perquè el món en realitat estava fet per esperar la seva vinguda.

Tots hem estat nens abans de ser adults i tots hem començat a pensar molt abans de començar a raonar. Tots hem estat jutjats i tots hem jutjat alguna vegada abans de reflexionar, però els reis sabien molt bé el que ens havien de portar perquè ells arribaven sense prejudicis i se n’anaven tal com havien vingut. Com a tots els desconeguts els miràvem amb recel, però també amb esperança, tancàvem la porta, però deixàvem una finestra oberta perquè poguessin entrar.

Els anys seixanta, al nostre país, es van esvair en el no-res, tal com havien arribat. Les coses passaven lluny, massa lluny; potser els reis les coneixien, igual que els turistes, però nosaltres no. Pel que recordo, aleshores la història amb prou feines existia, de fet em penso que algú la va començar a escriure molts anys després i a mi només em resta pensar en aquells anys vençuts, en aquelles nits de reis, tornant cap a casa amb els peus freds, pensant en un futur meravellós, però que no existia més enllà del matí següent. Recordo ara aquells somnis i penso que potser, malgrat tot, està bé que els reis continuïn arribant per portar-nos alguna il·lusió que encara està per escriure.

Els Tres Reis són com una metàfora de la filosofia, de la publicitat enganyosa i de la vida en general. Sota la pluja o la neu, enmig de la fredor garratibant dels primers dies de gener, any rere any, els esperem amb candeletes enceses amb la llum potent dels ulls dels infants i els acomiadem amb aires maldestres, quan llegim finalment, en treure l’embolcall, que més enllà de qualsevol veritat filosòfica, res no funciona si les piles no van incloses.

Girona, 1980. Foto Quim Curbet.