Quan la pagesia escriu el país

Gener, el primer mes, porta el nom del déu Janus, el de dues cares que mira el passat i el futur. És un temps de començaments i de propòsits nous. Els dies comencen a allargar-se, però el fred es consolida. A partir de la segona setmana, gener es torna més pagà i rural amb Sant Antoni Abat, patró dels animals. La setmana següent arriba Sant Pau, el primer ermità, i el 25 la Conversió de Sant Pau, tancant el cicle hivernal de festes de foc. Els propòsits d’any nou es posen a prova mentre el camp hauria de descansar, preparant-se per al treball de la primavera.

Però ara, la pagesia catalana, com moltes altres del sud d’Europa, s’ha erigit en una de les veus més crítiques contra el tractat comercial entre la UE i Mercosur. El seu temor rau en l’arribada massiva de productes agroalimentaris produïts sota estàndards mediambientals i sanitaris menys rigorosos, que provocarien una competència deslleial insostenible. Els pagesos alerten que aquest acord, en posar en perill explotacions familiars i models de qualitat, no només amenaça la seva supervivència econòmica, sinó també el teixit rural, el paisatge i el model d’alimentació de proximitat i sostenible que defensa la societat catalana. La lluita, doncs, és per la seva existència i per un model agrari just.

La pagesia catalana, model de resiliència i treball, ha escrit amb les seves mans el paisatge més emblemàtic del nostre país. Els conreus de secà, com els oliverars i ametllers que dibuixen terrasses als vessants, els conreus de regadiu ordenats per séquies, o els prats i boscos gestionats per a la ramaderia extensiva, són el resultat d’una simbiosi mil·lenària entre l’ésser humà i el territori. Aquesta gestió activa i sostenible ha configurat no només una economia sinó una identitat visual i ecològica única, plena de biodiversitat i cultura.

Avui, aquest mateix model és amenaçat pel tractat UE-Mercosur. La possible arribada massiva de productes agroalimentaris amb normatives menys exigents posa en perill directe la viabilitat d’aquestes explotacions. La lluita dels pagesos, doncs, no és només econòmica; és la defensa d’aquest paisatge viu i heretat, del teixit social rural i d’un model alimentari de proximitat. Perdent-los, perdríem el paisatge mateix que defineix gran part del nostre país i la seva memòria agrícola.

En definitiva, la lluita actual contra acords com el de Mercosur és la defensa d’aquesta realitat essencial que va saber descriure amb mestratge Josep Pla. Com ell va assenyalar, «El país és el que és, entre altres coses, perquè hi ha una relació equilibrada entre el mar i la muntanya, entre el conreu i el bosc». Aquest equilibri, teixit pels segles de treball pagès, és el que ara està en joc. Protegir la pagesia no és només qüestió de sector econòmic, sinó de preservar l’ànima i el rostre més autèntic del territori, garantint que el paisatge continuï sent, com Pla va captar, un llibre obert on llegir la història i la identitat col·lectiva.

Així, com el déu Janus, la pàtria també té dues cares: una que mira el passat, a les feixes esculpides pels avis, i l’altra, al futur incert que amenaça des de l’altra banda de l’oceà. I el que decidim mirar i protegir avui, definirà quin paisatge llegiran les generacions del demà.

Imatge: ACN.