Valia la pena intentar-ho

Els catalans estem fets de substàncies primordials i de finíssimes capes, a vegades contradictòries entre si, d’intel·ligència i de memòria. La nostra història va començar quan comprenguérem que més enllà dels altres individus més propers i més enllà de la tribu, podíem arribar a compartir valors similars, els sons d’una mateixa parla i la protecció benèfica d’éssers eteris.

Des d’aleshores hem alçat altes torres i hem dibuixat camins allà on només hi havia pols. Hem conreat camps de blat i d’oliveres, hem arrenglerat fileres de vinyes fins a l’horitzó i camps de maduixes que sempre floreixen. Hem cantat cançons d’amor i d’enyorança, hem explicat contes a la vora del foc generació rere generació i hem après el significat dels signes, que ens han permès fixar el sentit de totes les coses.

Els catalans hem descobert bellesa en el mabre i en la carn. Ens hem sentit atrets pels espadats del desig i de la passió. Hem lluitat contra els elements de la naturalesa i contra les lleis de la física. Hem gravat fulles d’acant en els capitells de les columnes i el nom dels nostres pares en les làpides dels cementiris. Ens hem carregat de raons i de sentit, per arribar a comprendre la subtil diferència entre les fulles d’acant i les de carxofa, entre el nom dels nostres pares i molts altres noms. Hem obert els ulls quan convenia veure més enllà dels somnis i els hem tancat quan hem volgut imaginar-nos altres mons.

Però també hem alçat murs allà on calia construir ponts, hem callat quan calia parlar, hem abatut arbres allà on calia plantar-los, hem viscut en un present etern quan calia recordar i imaginar-se altres futurs possibles. Quan ens hem cregut fills de l’atzar hem caminat sense rumb i quan ens hem cregut fills del destí hem vessat sense pietat la sang dels innocents i hem plantat, en els jardins de les nostres vides, la flor del mal.

Quan la pols esborri per fi tots els camins, i les fulles dels capitells caiguin a terra com la fullaraca de les tardors, i en aquesta terra no hi quedi cap ésser capaç d’interpretar els signes obscurs de la nostra raça, aleshores haurà acabat per fi la tristesa i la por, la ràbia i la ignorància. Fins i tot es marciran sense remei les romegueres, les ortigues i les flors del mal. Però si encara queda un home o una dona en el fons d’una caverna catalana, segur que pensarà, malgrat tot, que aquesta història valia la pena de ser viscuda.


iPhoto Quim Curbet


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Quan la pagesia escriu el país

Imatge
Gener, el primer mes, porta el nom del déu Janus, el de dues cares que mira el passat i el futur. És un temps de començaments i de propòsits nous. Els dies comencen a allargar-se, però el fred es consolida. A partir de la segona setmana, gener es torna més pagà i rural amb Sant Antoni Abat, patró dels animals. La setmana següent arriba Sant Pau, el primer ermità, i el 25 la Conversió de Sant Pau, tancant el cicle hivernal de festes de foc. Els propòsits d’any nou es posen a prova mentre el camp hauria de descansar, preparant-se per al treball de la primavera. Però ara, la pagesia catalana, com moltes altres del sud d’Europa, s’ha erigit en una de les veus més crítiques contra el tractat comercial entre la UE i Mercosur. El seu temor rau en l’arribada massiva de productes agroalimentaris produïts sota estàndards mediambientals i sanitaris menys rigorosos, que provocarien una competència deslleial insostenible. Els pagesos alerten que aquest acord, en posar en perill explotacions familia...
Llegeix més »

Les papallones de la nostalgia

Imatge
El que uns enyorem, altres pensen que és un malson; igual que la riquesa, la nostàlgia va per barris. Això es veu clar aquests dies de festes inesgotables, quan mires al teu voltant i et comencen a escopir a la cara tota mena de missatges presumptuosament nostàlgics. Per sort tot s’acaba i, després de les campanades, i del primer nen de l’any, i dels Reis d’Orient, el món torna irremissiblement a la realitat de cadascú. Ens hem avesat a una realitat aparentment complexa, però molt aprimada. Només cal gratar una mica en la superfície per fer aflorar tota mena de pors i de neurosis. Si ens ho fem mirar, resulta que tots estem malalts: ningú té la temperatura corporal normal, ni la tensió perfecta i, si ens fan passar un test de Rorschach, aquells en què tot sembla una papallona, resultarà que la majoria hi veurem els monstres més abominables. Ara, quan ja sabem amb certesa que no ens ha tocat la loteria, ni la grossa, ni ens tocarà la del nen, perquè no n’hem comprat cap número; ara, qua...
Llegeix més »

Nits de Reis

Imatge
Recordo les nits de reis de la nostra infantesa com una llangor llunyana, perduda en el temps, més enllà de la ratlla d’aquest segle, més enllà dels anys noranta, dels anys vuitanta i dels anys setanta. Aquelles nits de vigília es desenvolupaven sota un cel que presagiava fred, pluja, o les dues coses alhora; en un temps pretèrit, remot i plastificat, que alguns anomenen ara “els meravellosos anys seixanta”. Recordo veure passar uns reis de carnestoltes sota un balcó de poble i uns reis invisibles des del terrat de casa, un any que em vaig haver de quedar al llit per culpa d’una grip. Però sobretot recordo els reis de cartó-pedra de Girona, arribant per la carretera de Barcelona, la nit del 5 de gener de 1966 o de 1967. Els reis, en aquella època, només podien arribar d’algun lloc gran i lluminós, però era evident que pel camí havien anat perdent una mica de lluentor.   Recordo les cares cendroses dels pares i de les mares, dels avis i de les tietes; recordo el pas nerviós dels cav...
Llegeix més »

Lloança de l’optimisme

Imatge
He de confessar que, com la gran majoria d’individus de la meva espècie, tinc una tendència natural cap al pessimisme. Generació rere generació hem anat acumulant en els nostres gens una quantitat enorme de desconfiança en el futur, de recel pel veí i de prevenció contra tot allò que a primera vista ens sembla desconegut.  És natural, tot al nostre voltant tendeix indefectiblement cap al pessimisme, de la mateixa manera que els vaixells són propensos al naufragi, els avions a caure i els automòbils a aturar-se per falta de combustible. Només cal veure la cara dels nous consellers del govern per llançar-se en el pou més profund de l’angoixa vital. Tot és senzill i complicat a la vegada, tots som mortals i el pessimisme corre en abundància per les nostres venes, l’optimisme, en canvi, és una pura construcció de la voluntat i de voluntat, la majoria, en tenim la justa. Fins i tot Emil Cioran, que era un campió de l’escepticisme i del nihilisme, va acabar confessant que el pessimisme e...
Llegeix més »