El comunidor

 D’ençà que el món és món la humanitat s’ha mirat el cel amb malfiança. De dalt podien venir totes les calamitats i els humans ens hem sentit sempre com una mena de raça de formigues a mercè dels designis celestials, uns designis que podien caure sobre nosaltres d’una forma implacable i desmesurada. Baudelaire en deia: «El cel! Tapa negra de la gran olla on bull la immensa i imperceptible Humanitat».

Tots els que de petits ens vam endinsar en el món de la lectura, no amb Baudelaire sinó amb les aventures d’Astèrix, sabem que els antics habitants de la Gàl·lia només tenien por d’una cosa: que el cel els caigués damunt del cap. Els catalans no podem dir el mateix, a nosaltres sempre ens han assaltat pors de tota mena, però aquesta del cel no és una de les menors.

Els antics catalans, aquells que es llevaven ben d’hora ben d’hora i es dedicaven a construir castells roquers i esglésies romàniques, es van inventar un artefacte curiós per a conjurar aquesta por: un petit edifici obert als quatre vents i gairebé sempre situat a prop d’un temple –o adossat a ell–, on s’aixoplugava el sacerdot encarregat de comunir les tempestes i les pedregades, la pluja excessiva, els llamps mortífers i tota la panòplia de coses que podien caure damunt dels seus caps.

De comunidors encara en queden uns quants d’escampats pel nostre país, des de Porqueres, Estanyol i Rocabruna fins a la Guingueta d’Àneu, Sort o la Vall de Bianya, per tot arreu trobarem aquests petits edificis ara en desús, tot i que, tal com ens advertia en Rusiñol: «El ciri és curt, però la professó és llarga».

Els catalans sempre ens hem mirat el cel amb malfiança, sabem que d’allà dalt no en pot venir res de bo. Aquest recel –un mot ajustat al màxim al seu significat– ara el projectem contra els meteoròlegs. Estem pendents a tota hora de les seves previsions projectades en el comunidor televisiu, però sempre amb una ombra de sospita. I és que les previsions sempre solen fallar en un grau o altre, perquè són només previsions, prediccions i la natura és esmunyedissa, sobretot en un país de geografia i de voluntats tan variades com el nostre.

Un humorista francès proclamava que la meteorologia és una ciència que ens permet saber a l’avançada el temps que hauria de fer. S’assembla, per tant, a la feina dels economistes o a la dels politòlegs. És probable que si els tertulians televisius o radiofònics s’organitzessin sota l’empara dels antics comunidors, potser serien més comprensibles, més amables i molt més efectius. Que algú en prengui nota.

Quim Curbet, Fornells de la Selva, 19 de juliol de 2024.

Comunidor de l'església d'Estanyol (Bescanó - Gironès). Foto Quim Curbet.