El padrí

Hi ha pel·lícules que s’han de revisitar de tant en tant, una mica pel que representen per elles mateixes, però, sobretot, pel significat personal, per tot el que ens evoca a cadascú de nosaltres. El padrí –les tres parts– és per mi una d’aquestes fites incontestable, és una mica com mirar per la finestra del meu carrer o com obrir un àlbum de fotos familiar amb música de fons i diàlegs. Em passa amb El padrí i amb altres: Amarcord, Dublinesos, Dies de Ràdio, Casablanca, són llocs on realment hi he viscut i on m’agrada tornar. Però aquest cap de setmana ha tocat tornar a El padrí.

«Que joves que érem tots plegats!» és el primer que m’ha vingut al cap en veure les primeres imatges. Que joves que érem ells i nosaltres. Jo tenia catorze anys i la sala de cinema –El Modern de Girona– era obscura com mai, perquè El padrí comença amb un fos en negre. Després sorgeixen les imatges del casament de la Connie, però la festa queda en un segon pla, la pantalla l’ocupa bàsicament un Brando mudat acaronant un gat a la seva falda.

El casament és com molts casaments de les nostres vides, de quan les famílies eren nombrosíssimes, amb innumerables tiets i cosins, amb música i pastís. Que joves que érem!, i teníem somnis poderosos, després la vida ens va passar pel damunt i ens va anar aplanant fins que vam quedar com un paper de fumar, nosaltres i els somnis.

Eren els anys setanta d’aquell segle que ara cada vegada ens queda més lluny. Van ser anys propicis pels somnis, però anàvem errats, ens pensàvem que eren grans somnis i no eren gairebé res, només il·lusions casolanes, xavalla que dringava en els nostres caps els diumenges a la tarda. Que joves que érem, la vida ens plantejava ofertes que no podíem refusar, no era res personal, només negocis, negocis de la història que ens havien de fer més rics, més lliures, més feliços i, qui sap, potser també més poderosos. Vivíem en un món d’americanes de pana, volíem canviar-lo i el món ens va canviar a nosaltres. 

Aquest diumenge van venir a casa els fills a dinar i vaig servir-los un plat de pasta a la bolonyesa i em vaig adonar que havia fet la pasta amb la recepta que havia après cinquanta anys abans en El Padrí: «primer afogues uns alls, després tires la tomata procurant que no s’enganxi, afegeixes la carn picada i una mica de vi» i un polsim de sucre, que és el secret que pregona la pel·lícula.

Res no podia fallar, eren gent d’honor i tots formem part de la mateixa hipocresia. Mentre la gent balla, continua ballant per sempre en aquells casaments dels vells temps, els uns i els altres brindem per la lleialtat, per la sinceritat i pels lligams familiars, mentre es forgen en l’obscuritat les venjances més brutals. De fet, no s’ha d’acabar amb tothom, només amb els enemics, però els enemics cada vegada són més nombrosos i les famílies més exigües. 

Els nostres fills ara ja tenen altres somnis són somnis de videojocs i de superherois, a ells els queden molt lluny les tragèdies de la Tebaida siciliana i les imatges de vellut de Beverly Hills, potser ells seran més feliços, perquè ja saben que els seus somnis són inabastables.