La casa en flames

La vida és un cúmul de coses. La mare, el pare, els avis i els germans, i la família que creix com les branques d’un arbre. La vida són els records, els bons i els dolents, i els fets irreparables de la història. La vida són les coses que vas acumulant i arrossegant gairebé sense pensar-hi d’un costat a l’altre, són les teves coses i coses d’altres, cadascuna té la seva ànima, el seu recapte, són objectes que perduren malgrat la seva fragilitat. Són totes aquestes coses i també alguna més.

A vegades la vida també és una casa, la casa on vas néixer i on vas créixer, la casa on s’ha viscut durant molts anys. És un indret on hi ha rastres de la teva pell i de moltes vides al voltant teu. Una casa a vegades és una vida i desprendre’t d’ella és també una ferida que sagna i que potser ja no cicatritzarà mai més.

Ara em toca encarar precisament això, la setmana entrant anem al notari a signar la venda de la casa. Sé que no hi ha alternativa i que fem el que hem de fer.

Avui m’acabo d’adonar que abans-d’ahir va ploure fang. El pati està cobert d’una crosta polsosa, minúscules dunes per on trastegen les formigues. El gat no està bé ni a dins ni a fora, el sol no acaba de brillar i els núvols no es decideixen a ploure.

Seixanta-cinc anys i sis mesos després de néixer en una cambra d’aquesta casa, ara em toca abandonar-la. Queden els records, bocins de vida, ressons de veus i de mirades que s’extingeixen lentament en els calaixos, fotografies velles que el meu germà i jo encara guardarem durant uns anys per donar fe a la posteritat del que vam ser: una família que es reunia cada Nadal o el dia del sant del pare o de la mare al voltant d’una taula.

Potser el millor que puc fer ara, amb la casa ja buida, serà obrir totes les portes i les finestres per a deixar que corri l’aire i que les ànimes puguin remuntar el curs d’algun riu fins als recòndits indrets que les van veure néixer.

Nosaltres intentarem arrelar en algun altre lloc, la vida és així, mai res ens pertany per sempre. Deixarem enrere el record de l’ansat de llet bullint a la cuina, l’escalfor de la llar en el racó del menjador, el soroll de la pluja baixant per les canaleres, l’heura que s’arrapava al mur i el mur que s’arrapava a nosaltres. 

Ara que els records comencen a inflamar-se, intentarem, si més no, salvar les flames.