L’escumosa història d’una viudetat

Léon Cogniet va néixer a París un sufocant dia d’agost del 1794. Pintor neoclàssic i romàntic, fou conegut sobretot per les litografies, els retrats i els temes mitològics i d’història. L’Expedició a Egipte a les ordres de Napoleó Bonaparte, actualment al Museu del Louvre és considerada com la seva obra mestra. El seu major èxit no obstant el va obtenir amb Le Tintoret peignant sa fille morte de 1843. Severament criticat per Charles Baudelaire, des d’aleshores només va pintar retrats.

Un d’aquests retrats fou el de Barbe-Nicole Ponsardin, asseguda en una butaca amb un llibre obert als genolls, amb la mirada i els trets d’una emperadriu. “La seva cadira va ser un tron ​​i els últims anys de la seva vida un regnat”, va escriure un autor contemporani. Quan va néixer a Reims l’any 1777, el seu pare, Nicolas Ponsardin, formava part de l’elit dels comerciants de la ciutat. El prudent Ponsardin va aconseguir superar la Revolució Francesa sense incidents. Alcalde de Reims i baró sota l’Imperi, reialista durant la primera Restauració, bonapartista durant els Cent Dies, i de nou reialista després de 1815.

El 1798, la noia es va casar amb François Clicquot, fill d’un important banquer i comerciant tèxtil de Reims on va fundar una casa de xampany al seu nom el 1772. Aquest vi escumós fou elaborat al segle XVII, segons la tradició, per un monjo de l’abadia benedictina d’Hautvillers, el famós Dom Pérignon. 

Però l’octubre de 1805, tornant d’un dels seus innombrables viatges, François va morir sobtadament d’una forta febre. Viuda a vint-i-vuit anys, Barbe-Nicole es va trobar en una cruïlla. En contra dels consells del seu sogre, va optar per fer-se càrrec de la gestió de la Maison Clicquot. El 1810 va crear una nova empresa amb el nom de Veuve Clicquot-Ponsardin amb una densa xarxa d’agents i representants a Europa.

El 6 de juny de 1814, quan Lluís XVIII acabava d’instal·lar-se a les Tulleries, va llogar un vaixell holandès amb destinació a Sant Petersburg amb més de 10.000 ampolles a bord. Amb l’estoc exhaurit en menys de dos dies, allò va suposar un fantàstic gir del destí, que va establir el Veuve Clicquot, “Klikofsoe” en rus, com un dels principals proveïdors de la cort russa durant més d’un segle.

Preocupada per la qualitat dels seus productes, la vídua Clicquot estava molt interessada en la tecnologia. Va ser als seus cellers i sota el seu “regnat” on es va inventar el pupitre de remogut, que permetia que les ampolles giressin sobre elles mateixes per aclarir els vins. També va ser una de les primeres a personalitzar les ampolles amb etiquetes, d’un groc –el groc dels palaus de Sant Petersburg– que encara perdura.

Jubilada parcialment dels negocis a principis de la dècada de 1850, la vídua Clicquot va morir el 29 de juliol de 1866, als vuitanta-nou anys, quan ja feia vuit anys que una altra vídua s’havia fet càrrec de la casa de xampany del seu difunt marit, Jeanne Alexandrine Pommery.

Al segle XVII, la recerca del monjo Dom Pérignon va ajudar a transformar un vi tranquil, més aviat normal, en una deliciosa beguda escumosa, el xampany, que després va conquerir el planeta, i que ara veu com el planeta està sotmès al gir de guió del canvi climàtic. 

Ja fa temps que les empreses que tenen més recursos finalment es plantegen produir el xampany més al nord. Taittinger i Vranken-Pommery ja han comprat terrenys a Anglaterra, on el clima s’està tornant propici per a la producció de vins escumosos. Mentrestant, els anglesos per anar fent boca, el que acaben de produir és una pel·lícula protagonitzada per Haley Bennett que porta per títol “Widow Clicquot”. 

Segurament, ja hi podem pujar de peus, d’aquí deu o vint anys ens tocarà celebrar els aniversaris i els caps d’any no amb cava ni amb xampany, sinó amb un Hampshire Royal rough.