Quan la música s’atura en el paradís

 Les guerres no se sap mai quan acaben, de fet n’hi ha que no acaben mai del tot, però generalment sí que es pot dir que comencen a l’estiu. L’estiu és propici a les guerres des de l’antigor, però no cal anar gaire lluny per a comprovar-ho.

La Primera Guerra Mundial va començar el 1914, durant un estiu “d’un blau sedós” en paraules de Stefan Zweig a El món d’ahir. Zweig explica com de sobte la música va parar enmig d’un compàs: “No sabia quina peça tocava llavors la banda, només vaig notar que la música s’havia interromput de cop. Instintivament, vaig alçar els ulls del llibre”. En una llunyana ciutat de Bòsnia havien assassinat a l’hereu del tron i el seu món ja no seria mai més el mateix.

Ernst Jünger, que ja va viure en primera persona la coïssor de l’acer en el fang de les trinxeres, va tornar a ser mobilitzat a les envistes de la segona conflagració mundial, i escriu això en el seu diari just el dia en què Hitler decideix envair Polònia, l’u de setembre de 1939: «Després d’haver passat un breu permís a casa em trobo ara a Blankenburg, on estic participant en un curset. Totes les guerres comencen amb cursets. A Kirchhorst, on vaig arribar a hora tarda, em vaig trobar la petita comunitat domèstica reunida a la seva caverna il·luminada. Els fruits van madurant bé al jardí. També progressa la vinya i ho fa d’una manera sorprenent per a aquell racó pantanós del nord; encara que, certament, si prospera és gràcies a la calor produïda per una paret de maó que, com si fos un encoixinat, conserva cadascun dels raigs del Sol. L’ambient en els permisos té una mica de Paradise lost, de Paradís perdut, ja que les circumstàncies en què hem viscut diàriament ens són atorgades com a excepció. Després d’una absència una mica perllongada el personatge de qui torna adquireix un aire de fantasma, d’aparegut. A la Vida li agrada tapar els buits. Des dels temps d’Agamèmnon això és el moll de l’os de la tragèdia; percebem una clatellada quan tornem a veure un jardí que hem abandonat. Sense nosaltres les flors i els fruits continuen florint i madurant».

De la guerra civil, la nostra, m’han quedat records sobrevinguts, perquè són coses que van succeir vint anys abans de néixer jo. Abans aquest lapse de dos decennis se m’apareixia com una eternitat, ara, en canvi, no m’ho sembla tant. Vint anys passen com un sospir i molts d’aquells records dels pares, dels avis i d’altra gent que vaig conèixer, els he acabat assumint, si més no en part, com si fossin meus.

Un d’aquells records d’estiu i de guerra és el d’Antònia Adroher. L’Antònia, que després va ser la primera dona regidora a l’Ajuntament de Girona, sempre ens explicava que el 18 de juliol de 1936 era dissabte, dia de ball al vespre a la piscina de la Devesa, un ball que va quedar estroncat a causa de les notícies que anaven arribant, com explica Zweig del ball de vint-i-cinc anys abans, un ball també que ja mai més es reprendria.

Molts anys després, a Girona, Narcís-Jordi Aragó va escriure un llibre titulat La Devesa paradís perdut, no anava ben bé de tot això, però el títol ens remetia també al paradís de Milton. Tot això m’hi ha fet pensar aquest estiu, tot contemplant el meu racó de paradís, un paradís que es dissol en una infinitud de patis de veïns que bullen i de tractors que omplen les carreteres després de la sega i que van deixant anar buscalls de palla al damunt dels indignats conductors que els ha de seguir forçosament al seu pas. 

Amb la temperatura sempre a l’alça, els ànims també s’escalfen i els pits s’inflen, i en algun lloc la música, que semblava que havia de sonar per sempre, s’atura per deixar pas a la remor d’una nova guerra que ha decidit començar en un estiu com aquest i amb la mateixa fúria que en temps d’Agamèmnon. Tal com deia Milton «no són els llocs, és el cor on l’home habita» i és en el cor de l’home, malgrat tot, on la lluita continua.

Foto Quim Curbet.