Cuideu-vos i estudieu persa

Sòcrates dialoga amb els seus deixebles abans de morir i Critó diu: «Quina és la vostra recomanació per a nosaltres, els vostres deixebles? Què fem ara?». Sòcrates s’ho pensa bé, els mira amb la seva mirada de toro i els diu: «Cuideu-vos». Potser abans d’intentar entendre què diu aquest consell, parem atenció al que no diu. Sòcrates no diu: «ves a difondre la meva filosofia, que el món escolti les meves paraules», com demanaria un líder religiós. Tampoc diu: «transforma el món, fes del món un lloc millor». No, ens diu a cadascun de nosaltres: «posa ordre a la teva vida, amb les teves paraules, en els teus propis pensaments, en les teves accions. Cuida’t». No intenteu canviar el món. Primer transforma allò que està realment al teu abast, és a dir, tu. Només llavors, quan t’has convertit en una persona forta i fiable, pots convertir-te en un poder beneficiós per als altres.

El més sorprenent és que a l’escola sovint s’ensenya just el contrari de la responsabilitat. Els estudiants de secundària que no tenen experiència vital, que encara no han demostrat res, que no saben res, opinen sobre les multinacionals, sobre la globalització, sobre Palestina. En diuen consciència política, pensament crític. Els ensenyem a indignar-se. Però l’escola ha d’ensenyar la capacitat d’actuar, no la indignació.

Quan Sòcrates diu: «Cuideu-vos», es podria pensar que aquesta és la sortida fàcil. Però és ben bé el contrari. El pseudoaltruisme és molt més fàcil. Tenir cura de nosaltres mateixos i de les persones properes a nosaltres diàriament és més difícil que fer campanya per la pau mundial a Tiktok. És més difícil completar estudis científics que invocar estereotips de gènere per explicar el teu fracàs professional. És més difícil mantenir-se en forma que culpar a la indústria alimentària del teu excés de greix. És més difícil escriure un llibre que criticar la davallada dels estàndards literaris. 

La indignació és l’actitud més fàcil, però té un inconvenient: és psicològicament esgotadora. De fet, tot el mecanisme es basa en la ira, el ressentiment i l’odi. I això no ho volem. No volem aquestes ruminacions interiors. Ens cansen. Doncs bé, el consell de Sòcrates ens allibera d’això preguntant-nos: «què podeu fer, al vostre nivell, concretament avui?». I el miracle és que des del moment en què actuem, les passions tristes desapareixen, és com si fossin de fet només un senyal d’alarma: demanen canvis. Es poden utilitzar com a força motriu per a l’acció. Si estic enfadat, si estic indignat, si tinc odi, és senyal que és hora d’actuar. A poc a poc, si ens responsabilitzem, anem trobant sentit al que fem.

En una entrevista, quan estava promocionant un dels seus llibres, MarioVargas Llosa va explicar: «Hi ha una història absolutament meravellosa que no sé on l’he llegit, potser a Plató, que explica que a Sòcrates, quan li van portar el verí, el van trobar estudiant persa. “Però per què està estudiant persa?”, li van preguntar. I ell va respondre: “Només perquè vull aprendre persa. Ah! Ara he de prendre la cicuta? Doncs em prenc la cicuta”. Em sembla una història absolutament meravellosa. Déu vulgui que em trobés així la mort, tractant d’aprendre xinès mandarí». Suposo que pel magí de Vargas Llosa no hi passava aprendre català, però aquesta ja és una altra història.

Si s’escau estudieu persa i indigneu-vos tant com faci falta, però sobretot  cuideu-vos i actueu.

Foto Quim Curbet.