L’atiador de Wittgenstein

Cadascú es mira la vida a la seva manera i els rellotges sembla que marquin l’hora en funció de qui els porta al canell. Uns necessiten poc per anar tirant i altres una mica més, però pocs, molt pocs es conformen amb el que tenen. Tothom desitja sempre una mica més i les vacances d’estiu són un bon moment per a meditar aquesta mena de coses i alguna més.

Abans de ser el gurú del condicionament aplicat, Emile Coué va ser farmacèutic a Troyes. Establert posteriorment a Nancy, va descobrir allò que s’anomenà “l’efecte placebo” fent píndoles de sucre i farina. Va començar a experimentar el seu mètode de curació a través de l’inconscient amb una nena d’onze anys que patia una paràlisi lateral després d’una hemorràgia cerebral, persuadint-la de recuperar l’ús de les seves extremitats i el somriure. Aviat, la fama d’aquest apotecari, que feia miracles i les consultes del qual eren gratuïtes, prova més de la seva filantropia, es va estendre més enllà de la Lorena. 

A tota Europa i fins als Estats Units, on va ser convidat a la Casa Blanca, aquest professor francès de l’optimisme i pare del pensament positiu va rebre una benvinguda triomfal. El seu tractat, publicat l’any 1921, “Autodomini a través de l’autosuggestió conscient”, precursor dels llibres d’autoajuda, es va convertir en una bíblia universal. Però després de la seva mort, Coué va ser burlat, caricaturitzat i oblidat.

Sofròleg “avant la lettre”, deia que volia “ser útil a la societat”, “millorar el bo i transformar el dolent”. No pretenia curar fractures ni càncers, però creia que es podien calmar les ferides des de dins. Durant la Primera Guerra Mundial, va proveir als soldats traumatitzats amb el seu rosari habitual, un cordó de vint nusos, perquè poguessin repetir vint vegades: “Cada dia, en tots els sentits, estic millor i millor”. Aquest mantra inspiraria la cançó de John Lennon “Beautiful Boy”. La lletra d’aquest tema conté també la famosa cita d’Allen Saunders del 1957 “La vida és el que et passa mentre estàs ocupat fent altres plans”.

En un cèlebre debat a Cambridge el 25 d’octubre de 1946 entre Ludwig Wittgenstein i Karl Popper, el primer anava parlant amb un atiador a la mà que havia agafat de la llar de la sala i l’utilitzava com si fos la vareta d’un director d’orquestra. Anava esmicolant una a una totes les proposicions de Popper fins que va arribar a la qüestió de l’estatut de l’ètica. Wittgenstein va agitar l’atiador sota el nas de Popper emetent el desafiament definitiu: “Doni’m un exemple de principi moral!”. Popper va respondre: “No amenaçar els conferenciants amb un atiador”.

Cadascú es mira la vida a la seva manera i les oques sempre han tingut bec. Les vacances es van acabant i cadascú torna dels indrets meravellosos on ha decidit estiuejar. És el temps del retorn, del retorn a la catàstrofe habitual, al país on ens ha tocat viure la resta de l’any, aquesta pobra, bruta, trista, dissortada pàtria. És hora de començar a prendre de nou les pastilles del nostre placebo preferit i de repetir-nos fins a l’avorriment el mantra de Coué: “Cada dia, en tots els sentits, estic millor i millor”, mentre amb l’atiador de Wittgenstein mantenim a ratlla tots els que amenacen la nostra adolorida quotidianitat.

Foto Quim Curbet.

• Si heu detectat algun error en aquest article, us prego que m'ho feu saber.
• Us agrairé també que feu difusió d'aquest blog. 
• Moltes gràcies per la lectura.