Cornèlius i els premis literaris

Qui més qui menys el que volem tots és fer amics, amics dels reals o els imaginaris de les xarxes i ja sé que avui no en sumaré cap i potser en perdré algun –perdona’m Garsenda de Torroella!–, però no puc resistir la temptació d’escriure aquest full del meu blog.

Tothom sap que els premis literaris són terra de conquesta, igual que Roma, els premis s’estenen més enllà dels murs de la ciutat literària que conté l’essència fundacional del seu poder i de la seva glòria. La gran majoria d’aquests premis sorgeixen en primera instància de la bona voluntat d’uns quants, d’un grup o d’una entitat, per a estimular els valors que creguin més oportuns o per a perpetuar la memòria d’algú que mereix aquest honor. Res a dir si no fos que la majoria acaben essent una altra cosa.

El problema bàsic d’un premi literari és que amb el guardó no n’hi ha prou perquè una novel·la –posem per cas– no és res si no s’acaba publicant. Per aquesta qüestió al darrere –o al davant, o al costat– sempre hi plana l’ombra d’un editor. El paper de l’editor consisteix a rebre l’objecte del veredicte del jurat i convertir-ho en un llibre que posarà a la venda amb una faixa on constarà el susdit premi. 

Els editors, com no pot ser d’altra manera, no són entitats sense ànim de lucre, ells es deuen al seu compte de resultats i només publiquen allò que creuen que els serà rendible. No sempre ho encerten, fins i tot quan hi ha un comitè o un jurat que els encoratja a fer-ho i, per aquesta raó, prefereixen no arriscar-se. D’entrada l’editor sempre vol assegurar el tret entrant a formar part del jurat o, si més no, intentant que els seus membres siguin gent de la seva confiança i el resultat és el que tots veiem contínuament. 

Per molt que ens vulguin convèncer del contrari, en els premis literaris no hi ha un pam de net. Ara ja puc sentir les veus clamant: “No generalitzis!” i sí, tenen raó, però en aquest cas generalitzar és equivocar-se de poc i jo no tinc temps ni ganes, ni potser la capacitat, d’entrar-hi més a fons. Només us puc dir que com més important és la dotació del premi i com més potent és l’editor implicat, menys possibilitats tindreu de guanyar-lo, si és que no sou un nom ja conegut, conegut com a mínim en l’ambient editorial.

Estem instal·lats en aquest paradigma i ningú fa res per canviar-ho. Si tothom pensa que ja està bé d’aquesta manera, no seré pas jo el que llenci la primera pedra, no fos cas que em caigués damunt del cap, però, això sí, no em demaneu que llegeixi un llibre que porta per títol “Cornèlius, l’almogàver”. Que Ramon Llull em perdoni, però això està més enllà del límit on acaben les meves capacitats intel·lectuals.