Imatges

Darrers dies d'estiu. 

S'Agaró, Costa Brava. Fotos Quim Curbet.









Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El temps de les cançons

Imatge
Diuen que et fas vell ja sense remei quan et comencen a créixer pèls per tot arreu, menys allà on t’haurien de créixer. El passat és un indret on ja mai més tornarem, però jo crec que la vellesa de debò arriba un dia, sense avisar, quan descobreixes que el cervell ja no pot assimilar música nova. I no és cap broma: arriba un moment, entre els trenta i els quaranta, en què per molt que t’hi esforcis, saps que mai arribaràs a estimar el que escolta la mainada d’avui amb la mateixa passió amb què tu t’emocionaves amb Lluís Llach, Raimon o Leonard Cohen. Pots intentar escoltar coses noves, pots fer veure que t’agrada el trap o el reggaeton actual, però en el fons saps que és com llegir les instruccions d’un moble d’IKEA: ho entens, però no t’emociona. I al final sempre acabes tornant a allò que et sona a casa, al vinil dels setanta o al casset dels vuitanta, perquè el cervell, vés a saber per què, decideix que després de la trentena ja no li caben més cançons al cor. I jo què voleu que us ...
Llegeix més »

Sota la pols dels arxius

Imatge
Sovint pensem en la història de la literatura com un mapa de certeses, on cada autor habita una data, un bressol i un llegat inamovible. Tanmateix, com bé ha assenyalat el filòleg Albert Rossich, moltes d’aquestes “veritats” no són més que inèrcies d’una tradició poc rigorosa que, a força de repetir-se, han acabat passant per fets provats. Des de dates de naixement desplaçades pel desordre dels arxius fins a biografies senceres deformades pel mite, la recerca ens ensenya que, per entendre realment un clàssic, primer hem de desaprendre bona part del que crèiem saber sobre ell; encara que això ens obligui a admetre que fa segles que celebrem aniversaris en dies equivocats. Rossich ha centrat aquesta revisió crítica en la literatura catalana de l’edat moderna (segles XVI-XVIII), desmuntant el relat construït per una historiografia de la Renaixença que semblava més interessada en el drama que en la documentació. Aquella visió tradicional necessitava desesperadament presentar els autors...
Llegeix més »

Virgil, un passeig per la guerra i la mort

Imatge
En un temps remot, quan encara es demanava als poetes que posessin el seu art al servei del país, en Quim Español dedicava els seus esforços vitals a crear espais de llibertat. Ningú no cantarà aquelles gestes, ni falta que fa, perquè els centaures i els unicorns no necessiten habitar el món dels mortals: són éssers delicats que només es fan visibles al país dels somnis. Avui, en Quim Español habita en una ciutat petita, d’aquelles on per arribar-hi cal un tren que va com va, una autopista col·lapsada o un avió de baix cost. Els seus ulls són com dues lluernes per on entra la llum perversa de la poesia i el desordre caòtic d’un món pertorbat, i de la seva boca només en surten les paraules necessàries. I, tanmateix, aquest home discret ha construït un personatge que crema en una flama doble. Quan pensem en Ulisses, sovint l’imaginem com l’astut heroi homèric àvid de tornar a Ítaca. Però si busquem un Ulisses realment turmentat per haver trencat els seus principis, l’hem de trobar a la...
Llegeix més »

Lloança a una llengua que no vol callar

Imatge
Van passant els anys, el temps viatja en combois d’alta velocitat i els geners llisquen pendent avall. Els calendaris pengen d’un fil molt prim i ens mostren la nostra vida com un enfilall de flors seques i descolorides. Tot el que anem deixant enrere se’ns presenta com fútils intents de transcendir, de fer-nos veure entre la multitud i d’alçar les plomes de la cua com els paons, com aquells paons que els avis ens portaven a veure els assolellats matins de diumenge, entre els sons ja gairebé desapareguts de les sardanes. Ens adonem ara, de sobte, de tot allò que vam llegir temps enrere, de les pel·lícules que vam veure i de les moltes hores de televisió que ens vam empassar, en blanc i negre i en color. Però recordem sobretot allò que ens punxa, com vidres en els intestins del nostre cervell. Recordem, qui més qui menys, quan vam decidir escriure articles o versos, cartes o llistes de la compra, això tant li fa, i vam decidir fer-ho en català i signats amb el nom que ens deien a casa i...
Llegeix més »

No a la guerra… i què més?

Imatge
«No a la guerra». Tres paraules que han encapçalat pancartes, coreografiat manifestacions i adornat perfils de xarxes socials amb la pretensió d’un gest ètic inqüestionable. Però, en la seva contundència aparent, aquest crit amaga un interrogant incòmode: és una idea buida, un simple exorcisme verbal que ens absol de la incomoditat de pensar la complexitat del conflicte? Quan el rebuig es converteix en un mantra automàtic, es difumina la frontera entre la convicció profunda i la performance de la bona consciència. Analitzar el buit que pot amagar aquest clam és endinsar-se en les paradoxes d’un pacifisme que, de tan abstracte, de vegades esdevé còmplice de la seva pròpia irrellevància. Aquesta ambivalència és el nucli de la qüestió. El “No a la guerra” pot ser alhora un gest ètic poderós i, des d’una certa perspectiva, insuficient si no va acompanyat d’una anàlisi més profunda de les causes del conflicte. Perquè declarar-se contrari a la guerra és, en essència, posicionar-se contra un ...
Llegeix més »

Les set plantes

Imatge
Hi ha un conte de Dino Buzzati que du per títol Les set plantes i que funciona com una al·legoria esfereïdora sobre la malaltia, la burocràcia i la inevitabilitat del destí. Explica la història de Giuseppe Corte, un home que ingressa en un modern sanatori per tractar-se d’una afecció lleu. L’hospital està organitzat en set plantes: com més greu és el pacient, més baix és el pis on l’allotgen. En Corte és assignat a la setena planta, la dels malalts més lleus, però a causa d’una sèrie de circumstàncies absurdes i aparentment justificables –un error administratiu, les vacances del personal, la cessió de la seva habitació a un altre malalt– comença un descens inexorable planta per planta. Sense que el seu estat real ho justifiqui, baixa fins a la primera, on l’espera la mort, en una mostra magistral de com les institucions i les normes poden esdevenir una trampa mortal. A mesura que et fas gran, un dia et comença a fer mal aquí i l’altre allà. No és res seriós, però decideixes anar al me...
Llegeix més »

El judici de la gran dama

Imatge
Hi ha una dama implacable que seu a la taula de tots els escriptors, invisible però sempre present. No aplaudeix mai en vida, no firma autògrafs, no es deixa seduir per les modes ni pels elogis dels contemporanis. La seva mirada es perd en l’horitzó dels segles, i el seu judici és lent, silenciós i definitiu. Es diu Posteritat, i té el costum d’esperar que l’autor sigui pols i ombra per obrir els calaixos, desxifrar els manuscrits i decidir, ara sí, qui mereixia realment ser recordat. A ella li agrada rescatar noms que el món va enterrar en vida i, de tant en tant, enterrar-ne d’altres que van tenir massa pressa per sentir-se immortals. Si hi ha un autor que va conèixer de prop la indiferència d’aquesta senyora, aquest és Franz Kafka. En vida, va ser un escriptor menor, gairebé invisible, que publicava relats breus en revistes de tirada curta i amb una correcció editorial que el feia emprenyar més que alegrar-se. Les seves novel·les –les grans, les que avui tothom cita– dormien en carp...
Llegeix més »

Habitants d'un clima

Imatge
Hi ha pobles que es defineixen per la seva història, d’altres per la llengua o per les tradicions. Però n’hi ha un, escampat per aquesta estreta franja de món que voreja aquest mar de color blau intens, que es defineix per una cosa tan volàtil i impredictible com el clima. Els habitants del Mediterrani som, abans que res, habitants d’un clima. I això, lluny de ser una anècdota meteorològica, configura una manera d’entendre el món, una personalitat col·lectiva, una filosofia vital que es construeix cada matí amb el primer cop d’ull al cel. L’home mediterrani comença el dia amb un gest antic com la mateixa civilització: aixeca la persiana, entreobre la finestra o simplement treu el cap al balcó i escruta l’horitzó. No es tracta d’un caprici, sinó d’una necessitat ancestral. En aquesta terra de contrastos, el cel pot ser un llenç immutablement blau durant setmanes, però també pot canviar d’humor en qüestió de minuts. Aquella massa innocent de núvols blancs que navega pausadament pot conve...
Llegeix més »

El tema del moment

Imatge
Segurament el déu de la Bíblia va crear el món en primavera, escollint l’estació del renaixement per donar forma a la llum i la matèria. Les deïtats de l’Olimp, si els comptes no em fallen, ja s’ho van trobar tot fet, però això és irrellevant perquè a ells també els hauria inspirat igualment la bellesa eterna d’aquelles primaveres primordials, quan els déus caminaven entre els mortals i cada flor era un signe del seu favor. Hi ha en l’aire primaveral una energia creativa que fins i tot els immortals haurien reconegut com a pròpia. Cada primavera sembla un miracle repetit, però sempre nou: les fulles que s’obren lentament amb una timidesa vegetal, els cels que canvien de color a cada instant com un pintor indecís, i les formigues que irrompen de cacera sobre el marbre fred de la cuina, cercant engrunes de pa i polsims de sucre amb una obstinació filosòfica. Amb cada primavera renaixem una mica, i les velles dames, assegudes als balcons, intenten equilibrar com poden l’estat de comptes d...
Llegeix més »

Llegir molt i pair bé

Imatge
Llegir és un acte íntim, sovint indesxifrable. No hi ha una sola manera d’obrir un llibre, ni una única forma de travessar-lo. De vegades el llegim per obligació, d’altres per esbarjo, i d’altres perquè sense saber-ho, busquem alguna cosa que encara no sabem que necessitem. Podríem classificar els llibres segons el seu gènere, la seva qualitat objectiva, la seva rellevància històrica. Però si els classifiquéssim per com els vivim –per la qualitat del seu pas per la nostra consciència–, potser els dividiríem en tres grans menes. Començo pel més incòmode, el que provoca certa culpa. Hi ha llibres que llegeixes i saps que són mediocres. I, tanmateix, els continues. No saps ben bé per què. Probablement els vas començar i et fa mandra deixar-los. Potser és perquè hi ha una expectativa social, o que algú te’l va recomanar amb tant d’entusiasme que et sents en deute. El cas és que ets allà, amb el llibre a les mans, comptant pàgines amb una barreja d’avorriment i desesperació, com qui compta ...
Llegeix més »