Imatges
Darrers dies d'estiu.
S'Agaró, Costa Brava. Fotos Quim Curbet.
Salomó Marquès / In memoriam
Entrades populars d'aquest blog
On són?
Escric aquest article amb la convicció que gairebé ningú de menys de cinquanta anys el llegirà i, si miro enrere, he de dir que no recordo haver vist mai en els darrers anys ningú de menys de quaranta en un acte cultural de cap mena. No em refereixo només als certàmens de poesia o als clubs de lectura –aquests serien massa fàcils–, sinó també a conferències, taules rodones, presentacions de llibres, fins i tot a exposicions d’art contemporani. El desert generacional comença a ser un fet, no una impressió. Els pocs joves que hi apareixen solen ser periodistes que cobreixen l’esdeveniment per obligació o que estan directament implicats en l’entitat que organitza l’esdeveniment i no tenen cap altre remei que aguantar el que calgui. Vivim en una societat fragmentada i al caire d’un model polític esgotat. Necessitem que una nova generació sigui capaç de tirar endavant un projecte nou, però aquesta generació a mi em sembla que està desapareguda. I, tanmateix, aquí som, els grans, fent ...
Els límits de l'objectivitat
L’objectivitat és la qualitat d’un judici o descripció que representa la realitat, independentment d’opinions, emocions o interessos personals. Es basa en fets verificables, neutralitat i universalitat: el que és objectiu és cert per a tothom, com ara que l’aigua bull a 100 graus al nivell del mar. Tot i que assolir l’objectivitat plena és un ideal gairebé impossible –perquè tots partim d’un marc cultural, unes experiències i uns biaixos que ens filtren la realitat–, resulta fonamental en disciplines com la ciència, el periodisme o el dret. En essència, ser objectiu implica l’esforç conscient de separar els fets de les opinions. Aquesta tensió entre objectivitat i subjectivitat és el nucli de The Conversation , una pel·lícula de l’any 1974, dirigida per Francis Ford Coppola i protagonitzada per Gene Hackman. La trama segueix Harry Caul, un expert en vigilància obsessionat amb la seva pròpia privadesa. Després de gravar una conversa entre una parella a la Union Square de San Franci...
L’opinió
Un article d’opinió és aquell text on algú defensa el seu punt de vista sobre un tema actual. A diferència d’una notícia, que intenta ser neutra, aquí l’autor vol convèncer el lector exposant arguments personals però ben fonamentats. Es publica sobretot a la premsa, i qui el signa pot ser un especialista o qualsevol persona amb alguna cosa interessant a dir. La gràcia és que combina dades objectives amb la manera particular de veure el món de qui escriu, però sense perdre el respecte ni l’ètica. Al final, pretén fer pensar o fins i tot canviar d’opinió. Com expressava Francis Picabia, si tenim el cap rodó és precisament per a permetre que les idees canviïn de direcció fàcilment. A mi em produeix una mica de rubor expressar la meva opinió, perquè primer de tot se n’ha de tenir una –o alguna més– abans d’oferir-la als altres. S’ha de treballar, s’ha de cultivar i s’ha de beure d’aigües profundes, de les quals jo no sempre en disposo. I no és el mateix parlar de viva veu enmig d’una conve...
Sobre la utilitat de l’escriptura
En Pla deia que a vegades escrius i no surt res, i llavors «vostè encén una cigarreta i espera». Però jo no vaig aprendre mai l’art de fumar, quan ho podia haver fet, en una època en què els paquets de tabac encara no venien il·lustrats amb imatges de tumors malignes. Només vaig practicar durant un temps l’ús de la pipa, però el meu coll, fràgil i irritable, m’ho va fer deixar. I ara escric com puc i surt el que surt, no he sabut mai cultivar cap vici important ni m’ha turmentat cap malaltia digna de ser explicada en les entrevistes de promoció dels llibres. La vida és com un ball amb els ulls closos: un moviment constant cap a la incertesa, on no ens guien les imatges, sinó el batec d’allò que sentim. El món no és la màquina expenedora que imaginàvem de petits; sovint encara li demanem certeses i ens torna preguntes, però és precisament en aquest buit entre el que esperàvem i el que rebem on aprenem a caminar a les palpentes. En Pla també deia que «davant la incertesa, el millor és no...
El camí daurat
El menjar inicia el seu recorregut a la boca, on les dents el trituren i la saliva el comença a digerir. Forma el bol alimentari i baixa per la faringe fins a l’esòfag, on els moviments peristàltics el condueixen cap a l’estómac. Allà, els sucs gàstrics el transformen en quim. Passa a l’intestí prim (duodè, jejú i ili), on la bilis i els sucs pancreàtics i intestinals el descomponen en nutrients, que són absorbits per la sang. Les restes no digerides avancen cap a l’intestí gros, on s’absorbeix l’aigua i es forma la femta, que s’emmagatzema al recte fins a ser expulsada per l’anus. Quan la femta arriba al recte, les parets d’aquest òrgan es distenen i envien senyals nerviosos a la medul·la espinal i al cervell. Aquests senyals generen la sensació de defecació. Si el moment és adequat, el cervell relaxa de manera voluntària l’esfínter anal extern (múscul circular que tanca l’anus). Simultàniament, es contreu la musculatura de l’intestí gros i del recte, i augmenta la pressió abdominal (...
La lliçó d’un fèmur curat
Sovint pensem que la civilització va néixer amb la invenció de la roda o el domini del foc. Tanmateix, hi ha una cèlebre anècdota, sovint atribuïda a l’antropòloga Margaret Mead, que situa l’origen en un lloc molt més humil i commovedor: un fèmur curat. En el món salvatge, una cama trencada és una sentència de mort; un animal ferit no pot caçar ni fugir del perill. Però un os soldat en un esquelet antic és la prova d’un compromís: un fèmur triga entre dos i tres mesos a recuperar la seva solidesa, i durant tot aquest temps algú es va haver d’aturar per cuidar el ferit, alimentar-lo i protegir-lo. Aquell os no és només biologia; és la primera empremta d’una solidaritat activa i el moment exacte en què deixem de ser simples supervivents per esdevenir humans. Tanmateix, si la cura del cos va marcar l’inici del grup, potser una altra fita que denotaria l’origen de la civilització seria l’altruisme intel·lectual. En intentar fer entendre alguna cosa a algú, es renuncia simultàniament a un s...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada