No fer nosa, no fer pudor, no fer llàstima

A mig matí ha començat a ploure. La meteorologia ja ens havia advertit, però avui els núvols s’han avançat una mica a les previsions. Una pàtina d’un gris de plom, que venia de terra endins, ha cobert el cel per a anunciar-nos que la tardor ja està llesta a la cantonada. Les orenetes anaven com boges, volant erràticament damunt dels patis i els horts del veïnat. Potser, a la seva manera, ja preparen les maletes per a viatjar cap al sud.

La pluja m’ha enganxat al mig de la passejada matutina i he arribat a casa amb la samarreta xopa. Quan he tancat la porta darrera meu, he recordat un propòsit que ja fa temps que no m’abandona. És un consell que em va donar la Leli, una amiga que és psicòloga i que en sap d’aquestes coses. Em va dir que «Quan et fas vell, abans de sortir de casa, has de procurar tres coses: no fer nosa, no fer pudor i no fer llàstima». He de dir que he reflexionat molt sobre aquest tema, fins al punt de tenir-ho escrit en un paper enganxat darrere de la porta de casa i que avui m’ho ha tornat a evocar.

T’adones que et fas vell quan et trobes els teus companys de classe pel carrer i no els pots evitar perquè ocupen tota la vorera amb la seva corpenta i el seu taca-taca, van deixant rastres de resclosit al seu pas i només obren la boca per parlar de les seves xacres. Se’t fan avinents els estralls del temps en la seva cara i el seu cos, uns estralls que incomprensiblement tu ets incapaç de veure en el mirall de casa teva.

Si alguna cosa aprens amb el pas del temps és que no té gaire sentit fer-se preguntes que no tenen resposta. Arribats a la tercera edat, sempre ens queda la secreta aspiració d’arribar a una quarta o cinquena, i sobreviure’ns a nosaltres mateixos tant com puguem. Els vells ara viuen més, però l’únic que s’ha aconseguit és que visquin més temps com a vells. El progrés tècnic els deixa abandonats pel camí i l’experiència de l’edat ara ja no compta per res. 

Tal com afirmava Norberto Bobbio, ara hi ha tres menes d’envelliment: biològic, social i cultural. Hi ha un moment, segons creuen els experts, que marca el final de la possibilitat d’arribar més enllà d’un mateix en el sentit cultural i aquest gir es produeix a cinquanta anys.

Ciceró, quan en tenia seixanta-dos, va escriure un elogi de la vellesa, De senectute, tractant el tema amb el menyspreu dels clàssics sobre el tema: «Els joves també moren i, a més, per què ens hem de preocupar si l’ànima sobreviu al cos?». Dos mil anys després encara no tenim proves concloents de l’existència d’aquesta tan anhelada ànima que ens ha de sobreviure i el desconcert és habitual davant de la probabilitat de la mort. Tal com diu Woody Allen: «No és que jo tingui por de la mort, és que no voldria ser-hi en el moment en què arribi».

El descens cap al no-res és molt llarg –sobretot si t’enganxa la pluja a mig camí–, i sobre aquest tema de l’ànima sempre m’han semblat més convincents –això ho torno a robar de Bobbio– les raons pel dubte que les de la certesa. No sé si jo hi seré quan arribi la mort, és gairebé segur que no me n’escaparé, però, mentrestant i precisament per aquesta raó, hauré de continuar fent cas del consell de la Leli. Intentaré no fer nosa, no fer pudor, no fer llàstima.