Setembre de deures i propòsits

L’agenda del mes de setembre sempre va plena d’ofici i els compromisos sorgeixen com els bolets. D’entrada s’acaben les vacances –les dels uns o les dels altres–, els nens tornen amb poques ganes a escola –els mestres també–, els que celebrem l’Onze de Setembre ens retrobem pels carrers i els que no el celebren també es retroben amb el que diu en el seu DNI. De sobte ens tornem a adonar –per si ho havíem oblidat– que tot va com va, o sigui, a velocitat ferroviària –disculpin les molèsties–. 

La tardor en aquest país sempre tarda, les mànigues llargues es resisteixen a sortir dels armaris i als dits dels peus els costa acomodar-se de nous en les sabates. Els barcelonins es preparen per a tornar a tenir uns dies de festa, els esforçats editors exposen les seves novetats en la Setmana del Llibre en Català i els llibreters de vell intenten vendre els invendibles en la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern al passeig de Gràcia.

Setembre és un mes vist i no vist, la vida prem l’accelerador i el sol passa de puntetes entre els núvols. Després d’explicar les anècdotes del nostre estiu i de remoure la roba dels nostres armaris, ja no ens queda temps per gairebé res més i el mes d’octubre apareix de sobte amb molts deures i amb pocs havers. Diu un proverbi que «Quan Déu va crear el temps en va fer massa», potser sí, però el va repartir molt malament.

Com una heura que creix arrapada al tronc d’un arbre, setembre s’enfila ràpidament per les branques més altes. Els centpeus travessen irreflexivament els camins, els gats es passegen amb la cua dreta damunt dels murs, la gent va atrafegada per les voreres, els ocells es reuneixen en grans estols per decidir quin rumb han de prendre i els vells es miren la fulla del calendari i comprenen que l’any, definitivament, ha entrat en temps de descompte.

Diuen que mai cap bona decisió s’ha pres per unanimitat i que en els somnis dels gats sempre hi ha el record llunyà d’un tigre; diuen que els xandalls provenen de la vestimenta dels marxants d’alls i que qui té gana somia truites; diuen que setembre és un inici, però potser també és un final. Diuen que l’important no és ser alt sinó estar a l’altura i que s’ha d’estar satisfet amb poc, però sempre s’ha de tenir ganes de voler-ne més, i diuen també que és molt difícil que Déu rigui, però que si volem que ho faci amb ganes, no hi ha cap truc més infal·lible que explicar-li els nostres propòsits.

iPhoto Quim Curbet.