El marbre i el fang

Novembre comença amb un fort regust de fang i de mort. Des de la finestra veig com la terra dels camps s’estova, els arbres que es despullen i les muntanyes que s’amaguen darrere d’un vel grisós. La tardor exerceix el seu ofici, la meteorologia embogeix i el món es prepara per a resistir de nou els embats de la vida. Els més savis d’entre nosaltres intenten cercar nous remeis per a nous mals, mentre els més ximples ens governen.

Potser ara ja és hora de fer balanç, d’aturar-nos un moment, aclucar els ulls i pensar on estem, d’on venim, cap on anem, potser és hora de saber qui som, què podem fer i què no, què és el que hem fet bé, el molt que hem malversat i, sobretot, com és que hem permès que ens governi aquesta xusma.

Demà serà un altre dia, el fang esdevindrà pols i un vent de desembre ho escombrarà tot, quedarà el patiment i l’horror, i els ineptes i els corruptes celebraran el seu Nadal amb torrons de primera qualitat, i els senglars baixaran de les muntanyes per a menjar-se les restes.

El filòsof americà C.I. Lewis deia que «no hi ha cap raó a priori per a pensar que, quan descobrim la veritat, ens sembli interessant», precisament per això hem d’estar preparats per què quan arribi finalment la tan esperada veritat no quedi enterrada en el fang de la normalitat. La societat humana no és simplement la suma de les vides dels que la componen. Cada vida és diferent i insubstituïble, no som formigues ni mosques, ni tots portem un tatuatge a la templa per a demostrar l’origen insondable de la nostra desmemòria.

Nathaniel Hawthorne, l’autor de “La lletra escarlata”, deia que la vida està feta de marbre i de fang. En la novel·la, que està emmarcada en la puritana Nova Anglaterra de la primera meitat del segle XVII, la protagonista té un fill al cap de més d’un any de perdre el seu marit en un viatge per mar i es nega a confessar la identitat del pare, i la jerarquia puritana la condemna a portar una A, d’adúltera, cosida en tot moment a la roba. D’una manera molt semblant, el règim Nazi obligava els jueus a portar una estrella de David cosida a la roba. Nosaltres portarem per sempre una taca de fang en el cor, ells –els Mazón, els Sánchez i els Borbons– aviat se la netejaran perquè les mentides sempre són més fàcils de netejar sobre el marbre dels palaus, les injustícies, en canvi, no s’acaben d’esborrar mai.