Ròmul el Gran tornarà després de la pluja?

 Ròmul el Gran és una comèdia de Friedrich Dürrenmatt que es desenvolupa des del matí del 15 de març fins al matí del 16 de març de l’any 476 a la vil·la de l’emperador a la Campània. El drama gira al voltant de la caiguda de l’Imperi Romà al segle V, tot i que Dürrenmatt es permet una aproximació molt lliure a les realitats històriques. Ròmul viu a la seva finca, alegrement cria pollastres i beu vi d’espàrrecs, mentre que la seva dona Júlia i tots els seus consellers li demanen que resisteixi la invasió de les tribus germàniques.

Dürrenmatt escriu aquesta peça amb el seu alemany helvètic i en els primers assajos de l’obra els actors berlinesos li fan veure que, per exemple, no poden utilitzar la paraula “Morgenessen” per “esmorzar”, que en alemany normalitzat és “Frühstück”. L’autor agafa un llapis i corregeix el guió, afegint un diàleg. Ara, quan un dels esclaus li serveix a l’emperador el seu “Frühstück”, l’emperador respon: «“Morgenessen”. Jo decideixo què és el llatí clàssic a casa meva».

Però l’autor suís posa en boca del darrer emperador unes quantes perles més, que ens fan pensar en la nostra època i en el nostre país, quan Ròmul diu també que «Roma s’ha traït a si mateixa. Sabia la veritat i va triar la violència, va conèixer la humanitat i va escollir la tirania». Canvieu la paraula “Roma” per “Espanya” i sembla una expressió actual. Afegiu “País Valencià” a la frase «Hi ha un moment en què res es pot esborrar i deixar enrere, quan només hi ha realitat i la realitat és horrorosa» i poden semblar les doloroses declaracions d’un veí de Paiporta o de Sedaví.

Totes les imatges que hem vist aquestes darreres hores ens han fet pensar moltes coses, però sobretot ens han deixat clar que valencians, catalans, mallorquins i nordcatalans som un mateix poble que parlem amb diversos accents, una mena de llatí sucat amb oli i sal, i, sobretot, tornant al Ròmul de Dürrenmatt, que «hi ha riscos que no són acceptables: la destrucció del nostre poble és un d’ells». Després de la pluja vindran dies assolellats, però no hem d’oblidar mai que tots som responsables de deixar el destí del nostre país en mans d’indesitjables.

Alfalfar, 1 de novembre de 2024. Foto Susanna Vera.