Article per a després de festes

Els diumenges, sobretot, i els dies de festa en general sempre m’han semblat d’una inutilitat esfereïdora, un temps d’abatiment i de desesma on tot s’acaba aturant com en la vigília d’una apocalipsi. En un diumenge a mitja tarda sempre em trobareu desitjant que arribi la definitiva commoció, el daltabaix, el desastre, la desgràcia, el diluvi, el drama, l’erupció, la revolució, el dilluns o el que sigui. Tot abans que continuar immers en un paisatge de Vayreda posat de gairell.

Des d’aquest aspecte, Nadal és un llarg temps d’inactivitat que sempre m’aclapara, una mena de dia de la marmota que es repeteix sense esperança de sortir-ne. Per sort després torna la normalitat, els dilluns benaurats quan tot es torna a posar en moviment i el fum dels camions i dels autobusos escolars ens torna a omplir els pulmons de vida i d’esperança.

El paisatge de Vayreda esdevé un quadre de Brueghel el Vell i cadascú torna a ocupar la seva confortable posició enmig de la confusió i el desori. I la raó és que el món, d’ençà que és món, és així: soroll, furor i commoció o allò que descrivia impecablement el vell bard: «La vida no és res més que una ombra en marxa; un mal actor que es mou enrigidit i s’agita una hora a l’escenari i que, després, ja no se’l sent mai més; és un conte narrat per un dement, ple de soroll i fúria, i sense cap sentit».

Sí, tot és una absurditat, però el contrari encara ho és més. No escolteu mai als que repeteixen allò de «qualsevol temps passat fou millor» perquè, si ens els creiem, arribarem a la conclusió que la perfecció només es pot trobar en el buit sideral d’abans del Big Bang, amb Déu tocant la lira de fons musical en una versió perpètua i refinada d’un infinit programa de Catalunya Música dedicat íntegrament al Dodecafonisme.

Segurament tot això ho penso condicionat pel fet d’haver nascut en un dia feiner de finals de gener i a primera hora del matí, just uns minuts abans que els homes de casa sortissin a treballar. Vaig veure la primera llum entre el primer toc de campana de l’església del barri i el de la sirena del primer torn de la fàbrica, i amb la remor mecànica dels trens maniobrant en el moll de mercaderies.

La música de fons que em pertoca és la “Marxa Radetzky” o la polca “Furioso” també del senyor Strauss. El meu món és un món en moviment, això sí, d’un moviment moderat, mirant-nos contínuament on posem els peus no fos cas que trepitgem on no s’hauria de trepitjar i aquest any que comença segur que ho haurem de fer sovint perquè ara els dements no només es limiten a fer de narradors, ara ens governen.

Foto Quim Curbet.