Assaig de càntic als bolets

És ben sabut que els humans provenim dels boscos i que de tant en tant sentim la imperiosa necessitat de tornar-hi. Els troncs dels arbres ens parlen amb un llenguatge que ja hem oblidat des de fa mil·lennis, una cantarella vegetal que ens crida des del fons del fons del nostre cervell i que ens obliga a trepitjar de nou els camins oblidats dels nostres ancestres i els secrets senderols que traçaren en el seu dia els nostres avantpassats.

Els arbres ens miren amb un deix de menyspreu, remouen lentament les seves branques i deixen caure damunt nostre un reguitzell de fulles que ressonen a dins del nostre cap, com una mena de codi vegetal que ens recorda aquells versos del poeta: «Com l’ocell que deixa el niu, així l’home que abandona el seu indret…».

Tot el que ens contempla a dins del bosc és més antic que el nostre llinatge, molt abans que nosaltres fóssim carn ells ja eren fusta, i molsa, i fongs. Els arbres enfonsen les arrels en l’àrida escorça de la terra, la molsa s’estén en l’obaga, i els bolets treuen l’orella entre els uns i els altres, i esperen pacientment que un nou Perseu torni a abeurar de la seva antiga saviesa.

Perquè fou precisament aquell antic déu dels humans el primer que prengué un bolet en les seves mans i l’utilitzà per a recollir aigua d’una font. Satisfet amb la puresa d’aquell beuratge va decidir fundar allà mateix la ciutat de Mykenai, la Micenes micològica, pàtria de la ciència que estudia els bolets.

Des d’aquells grecs de perfil jònic fins a nosaltres han passat més de trenta segles, un gran pas per la humanitat, però només un sospir pels pinetells (Lactarius deliciosus) que creixen a redós dels pins de les Gavarres, o dels Ous de reig (Amanita caesarea) que coven pacientment sota la seva falda els suros, les alzines, els roures i els castanyers, en llocs nets i il·luminats orientats a llevant, amb clara preferència pels sòls silícics i saulosos.

Fins allà on arriba el meu coneixement genealògic, puc dir que soc fill i net de caçadors de bolets, de gent que, quan arribava la tardor, somiaven exclusivament somnis micològics. Però jo sé que no he de seguir mai el seu somni i em quedaré a casa meva fins a la mort, perquè sóc molt covard i salvatge, i he decidit deixar en pau els boscos i els bolets, perquè ells són els únics que s’estimen encara amb un desesperat dolor aquesta nostra pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

iPhoto Quim Curbet