La filosofia de la ceba

Som el que som i poca cosa més. La vida és un enfilall de misteris irresolts, la ciència avança a les palpentes per camins de foscor i d’ignorància, i a cada pas sorgeixen més interrogants. Des de fa mil·lennis que la humanitat busca respostes, contemplant amb ulls aquosos tot allò que ens envolta, potser per aquesta raó hem inventat les terrasses dels bars, els sopars de cunyats i les xarxes socials. Si ens cal trobar certeses, en aquests llocs les trobarem a bastament i, per sort, les tres coses es troben amb una abundància creixent.

Querefont, un filòsof atenenc, va preguntar a la pitonissa de Delfos si hi havia algú més savi que Sòcrates i ella va respondre que no. Sòcrates explica com es va enfrontar en un debat amb els homes que en el seu temps eren coneguts com a savis, per tal de trobar aquell que ho fos més que ell, ja que no creia en la resposta que la pitonissa li havia donat a Querofont. Després de parlar amb tots ells, Sòcrates s’adonà que era el més savi, no pas perquè conegués més veritats que els altres, sinó perquè, a diferència d’aquells, ell no fingia saber allò que no sabia: “Només sé que no sé res”.

Sòcrates també deia que la vida només mereix ser viscuda si pensem en el que fem. No sé si la gent de les terrasses pensa gaire, més enllà de la cervesa que té entre mans, ni si els cunyats i les cunyades poden demostrar científicament allò que afirmen, però cada vegada sé amb més certesa que la gent que més alça la veu a les xarxes socials no sap res de res. La pitonissa de Delfos avui en dia quedaria espaordida i tancaria per sempre més les portes del seu temple.

“La gent” és un concepte vague, del qual sempre ens excloem. Jo, per exemple, parlo de la gent de les terrasses com si no m’hagués mai assegut en una d’elles, ni hagués exercit de cunyat quan m’hi he vist obligat, ni hagués llençat mai un tuit sense després amagar la mà. Tots som el que som i poca cosa més, i el món és com una ceba de múltiples capes, una mica aspre. Cal, potser, de tant en tant, posar-la damunt de la taula i donar-li un cop de puny per a endolcir-la una mica. Si més no és el que feia cada vespre el meu avi.

Els sabadellencs, que són gent de la ceba, diuen que hi ha coses que no es necessiten fins que s’han de menester i un de Figueres –on també saben de cebes– deia que no importa si guanyes o perds, fins que perds. Quan es tracta de cercar la veritat potser sí que no importa guanyar o perdre, perquè la resposta ens transcendeix, qui més qui menys se n’adona i no necessita cap pitonissa, ni cap filòsof de capçalera per a descobrir que en el fons del fons del cor d’una ceba hi nia la glòria i el destí de la raça humana. El destí i la glòria dels catalans ja és més difícil saber-ho. Necessitem d’un nou Querofont –ara sí que l’hem de menester– que gosi preguntar, necessitem un nou Sòcrates que vulgui corroborar-ho i algú prou valent per donar un cop de puny a la ceba.

iPhoto Quim Curbet