Instantànies de febrer

L’any és com una escala que anem pujant a passes regulars, però pujar i baixar escales no és una forma natural de caminar. Ens hi hem avesat des de petits, perquè ens ajuda quan el pendent és notable. És molt important que per a la nostra comoditat els esglaons siguin el màxim de regulars possible, un canvi d’alçada gairebé imperceptible ens pot fer entrebancar.

En el cas del calendari, aquesta alçada de mes a mes varia entre trenta i trenta-un dies amb l’excepció del mes de febrer, que habitualment només en té vint-i-vuit i, per a acabar-nos de despistar, cada quatre anys en té un d’afegit. I això passa just a començament de l’any, quan ja li havíem agafat el ritme a la cosa, arriba l’ensopegada de febrer i apareix el mes març de sobte en l’horitzó de les nostres sabates.

Febrer és un mes impracticable, amb prou feines hi ha temps per a res. La fulla del calendari sembla enganxada com una d’aquelles notes grogues de posar i treure que sempre acaben caient en un moment o l’altre. Diuen que l’emperador August va desplaçar un dia de febrer al seu mes per no ser menys que Cèsar amb el seu juliol. L’anècdota no ho explica tot, però és versemblant. Febrer és un mes que no compta per a res, el podríem treure del calendari i de les hemeroteques sense que ningú s’adonés.

Però potser ja està bé així, de fet estem rodejats de coses inútils de les quals no en podem o volem prescindir, per tant, gaudim del febrer mentre duri, abans que arribi la primavera i ens tapi les vistes amb una munió de fulles que sorgiran de les branques dels arbres com una plaga de paneroles verdes. Diuen que fins i tot un rellotge aturat té raó dues vegades al dia.

La setmana passada vaig aprofitar que era febrer i era dimecres per anar a visitar el local de Connexió Papyrus de Celrà, un indret d’intercanvi de llibres, molts dels quals donats de baixa del catàleg de diverses biblioteques de la zona. A la secció de fotografia hi vaig trobar un recull d’articles de Claudio Magris que probablement havia acabat en aquell racó a causa del títol –Instantànies– i de la il·lustració de portada –una càmera–. El llibre ja tenia una edat vetusta, en la comptabilitat bibliotecària, perquè va ser publicat el 2016 –un any de traspàs– per l’editorial 1984, una data aquesta del nom que potser també va induir a confusió.

En aquestes “instantànies” de Magris sempre hi surt la seva ciutat natal, Trieste, amb noms de carrers i de funcionaris municipals, una població discretíssima en el mapa d’Europa, no pas més gran que Sabadell o Badalona, però que als nostres ulls provincians ens sembla molt més rutilant i mundana que les nostres pobres i perifèriques ciutats. Una universalitat, aquesta de Magris i Trieste –al costat de la de Joyce, Stendhal i Svevo– que, com totes les coses d’aquest món pot acabar fàcilment a Celrà, a mitjan febrer i en el paradís dels llibres descatalogats.

Imatge de Claudio Magris a l'exposició "El Trieste de Magris" al CCCB, 2011.

Vinyet Panyella amb Claudio Magris al CCCB, 11 de maig de 2011.