Sessió contínua

Molts dels meus records d’infantesa i d’adolescència es van forjar en alguna sala de cinema. Vaig aprendre a viure i a conviure en sessions dobles i triples, de tarda o de nit. La majoria probablement eren pel·lícules que avui no veuria ni sota amenaça de mort. Però el cinema era una realitat poderosa que corprenia i ens arrossegava per camins impensats; les cares de molts d’aquells actors les recordo ara encara com si fossin membres del meu cercle familiar; primer amb Erroll Flynn o John Wayne i després amb Woody Allen o Fellini vam ser amics per sempre. En el meu cas els llibres han anat apartant de mica en mica l’omnipresència de la pantalla gran, però el pòsit d’aquelles històries encara fa pampallugues en el fons del fons del meu cap.

En canvi, les novetats d’ara se’m fan estranyes, estranyíssimes, i les cares dels actors joves ja no m’evoquen els gestos íntims d’antany i no em puc enamorar d’actrius de sexe dubtós i amb cara de mala llet. Però la vida és així, tot passa i ja no em sento d’aquesta època. Amb els llibres em passa una mica el mateix, tot i que encara en van entrant de nous en la meva biblioteca. 

Suposo que això de les èpoques va per barris, o per habitacions, i un es veu reflectit en els miralls en funció de com incideix en la nostra pell la llum que ens il·lumina. Contemplo amb estupefacció, per exemple, l’esforç que es fa per a doblar pel·lícules al català, seguint el mateix criteri del Govern de Franco, una normativa basada en la Llei de Defensa de l’Idioma del feixisme italià de Mussolini, que posteriorment van adoptar també l’Alemanya nazi i la França de Vichy. No entenc cap altra manera de gaudir del cinema si no és en la versió original. 

Crec que la veu dels actors és indestriable del seu esforç interpretatiu i canviar-los la veu per la d’un altre em sembla una salvatjada. Ja sé que a la gent els costa llegir, però interpretar el sentit d’un subtítol no requereix un esforç intel·lectual sobrehumà. Amb el pressupost que es destina al doblatge –només d’algunes pel·lícules– es podria subtitular tot el catàleg de totes les plataformes de cinema en línia.

Estic segur que els mateixos actors de doblatge, que també intenten treballar en el cinema i la televisió d’aquí, són els primers que han d’entendre que el doblatge és un atemptat directe al seu art. A ningú li passa pel magí doblar a un cantant. Us imagineu un concert dels Rolling Stones, però amb la veu d’en Mick Jagger doblada per en Gerard Quintana? Que aquest darrer pugui fer la seva versió em sembla perfecte, però que ens pretenguin imposar la veu doblada per l’original és un despropòsit enorme.

La meva besàvia, que era l’àvia materna del meu pare, era una dona analfabeta que havia vingut a Girona des de la part més pobra d’Alacant en la primera dècada del segle XX. Els diumenges a la tarda es feia acompanyar pel seu net al cinema perquè el nen li anés xiuxiuejant a l’orella el significat dels rètols que apareixien entre escena i escena d’aquelles pel·lícules del cinema mut de l’època. El meu pare era un proto-actor de doblatge i no ho sabia. Amb la seva mare ja no li va caldre fer el mateix perquè ella va aprendre a llegir, una capacitat que, pel que es veu s’ha anat perdent amb el temps.

Roma, 21 de maig de 2022. iPhoto Quim Curbet.