Retorn a Kriptó

A vegades surts al matí de casa amb la mirada baixa i una sensació estranya de viure en un altre planeta. Tot sembla adormit, tot s’amaga darrere la boira. La bona gent encara vegeta entre els llençols, però ara hi ha alguna cosa més en l’ambient que ho enrareix tot, i sabem ben bé què és.

Les pel·lícules de superherois ens havien acostumat malament. Per molt que es compliquessin les coses i per molt llestos que fossin els malvats, el bé s’acabava imposant. Ara, però, tot sembla capgirat: han guanyat els dolents! Batman s’ha refugiat a la seva batcova amb la cua (o el que sigui) entre les cames, i Superman ha iniciat els preparatius per al retorn al seu planeta (o el que sigui). He de confessar que no estava preparat per aquest gir de guió; no podia sospitar que la imaginació del destí fos tan esbojarrada. Qui podia imaginar que la Casa Blanca fos ocupada per un multimilionari megalòman en estat de follia permanent?

Veient i sentint les animalades que ens arriben diàriament dels Estats Units, qui més, qui menys, s’esquinça les vestidures. Però potser la culpa també és una mica nostra per haver dipositat totes les nostres esperances i totes les nostres seguretats en uns superherois que es posaven els calçotets damunt dels pantalons com si fos el més normal del món. Hauríem d’haver sospitat que alguna cosa fallava.

Umberto Eco, en el seu llibre Apocalittici e integrati, ja ens havia avisat sobre Superman, un avís que també ens serveix per a altres superherois. En l’àmbit del seu little town, el mal, l’únic mal a combatre, es configura sota l’espècie d’individus pertanyents al món subterrani de la mala vida, preferentment ocupats, no en el contraban d’estupefaents ni –cosa evident– en corrompre polítics o empleats administratius, sinó en robar bancs i camions blindats. En altres paraules, l’única manera visible que assumeix el mal és l’atemptat contra la propietat privada.

Tenim en Superman un exemple perfecte de consciència cívica completament separada de la consciència política. Si el mal assumeix l’únic aspecte d’atemptat contra la propietat privada, el bé es configura únicament com a caritat. Aquesta simple equivalència seria suficient per caracteritzar el món moral de Superman, que és, en el fons, molt semblant al de Donald Trump i Elon Musk.

Per tant, ens agradi o no, ara ens trobem sols davant del mal, perquè ell, l’home dels músculs de ferro, ha comprès el seu error, ha agafat les maletes i torna cap a Kriptó. I nosaltres haurem de lluitar de nou, amb les armes que tinguem al nostre abast, contra l’hidra que es torna a despertar, ara a l’altre costat de l’Atlàntic. I, tal com deia Eco en un altre llibre, haurem de comprendre d’una vegada per totes que la saviesa no consisteix a destruir ídols, sinó en no crear-ne de nous.